CLAUS Y LUCAS, d’Agota Kristof

9788494165948Valoració: 4/5

Com un cop de puny. Aquesta novel·la és d’aquelles que et deixa estabornit, commogut i fet pols. No passa sovint trobar llibres que et deixin tan baldat i quan en trobes un, com aquest és el cas, en gaudeixes la lectura per la valentia de la seva autora, però alhora part de tu desitja que s’acabi perquè no és senzill digerir tant patiment. I és que la pròpia autora ja deixa ben clar en el pròleg que “no puedo volver a leer mis libros, porque me hieren de verdad, o tal vez porque me parezco demasiado a mi escritura seca, negativa desesperanzada”.
L’autora recupera les memòries del seu passat per elaborar una novel·la dura i tràgica, contundent i corprenedora. Estructurada en tres parts clarament diferenciades, la novel·la narra la vida de dos germans a Hongria des de les acaballes de la Segona Guerra Mundial fins després de la revolució hongaresa. La història comença quan els dos germans són encara molt petits i on la cruesa de la realitat és evident en la forma de vida de la seva família i dels que els envolten. Aquestes condicions de misèria fan que la infantesa viscuda estigui envoltada d’una realitat especialment inhumana. Tant és així que la novel·la descriu sense endolcir ni intentar suavitzar les condicions en les que els toca viure i com van s’ho fan per suportar els horrors del moment. Per aconseguir-ho, els infants es veuen obligats a adoptar una forma de fer, pensar i viure molt diferent a la que els correspondria a la seva edat.
La novel·la és extremadament dura perquè així com la guerra arrenca i talla la vida de moltes persones, també ho fa en aquest cas amb la infantesa del dos germans, eradicant la innocència pròpia de l’edat per convertir-la en un instint extrem de supervivència. D’aquesta forma els dos germans abandonen tot rastre infantil per convertir-se en adults però, sobretot, en supervivents. D’aquesta forma, es forcen ells mateixos a créixer i madurar de la la manera que aprenen segons el que veuen arribant a infringir-se càstigs per acostumar-se al dolor, tornant-se despietats i autoritaris, i eliminant tot sentiment caritatiu si això va en contra del que els és útil per sobreviure. I aquí es on rau la duresa de la novel·la, en explicar com dos nens poden convertir-se pràcticament en monstres descarnats per causa de les condicions a què són sotmesos, i aconsegueixen deixar de banda els sentiments i eliminar l’empatia dels seus caràcters. L’únic que no abandonen és el sentit de la justícia, extrema si cal, que fa que siguin generosos amb qui es porta bé amb ells però alhora cruels amb qui no. A mida que aprenen a sobreviure, perden també la capacitat de sentir compassió.
L’estil de l’autora en aquest llibre és tan cru i directe com la història que explica. No hi ha elements sobrers ni excessius. Narra el just i la resta ho posa el lector. No calen floritures. No cal recrear-se en la misèria ni els drames. L’autora exposa el fet, directe, com un cop de puny. I aquest estil, a més de facilitar-ne la lectura, li aporta que el missatge arribi clar, sec, contundent. No hi ha concessions.
En aquesta novel·la no hi ha espai per l’alegria. El drama hi és present en cadascun dels moments que narra. Sens dubte és un llibre colpidor, descarnat i cruel.

Tot i que la història que narra va ser escrita inicialment de forma independent i publicada al seu país d’origen en tres llibres separats, al meu entendre és un error i ha estat una bona elecció que l’edició castellana l’hagi tractat com una sola novel·la encara que amb tres parts ben diferenciades tant en la història com fins i tot amb l’estil, sense deixar de ser dur en cap moment. Amb una primera part altament brillant, una segona menys impactant però més plural i una tercera molt més complexa que segurament reclama una segona lectura del conjunt, crec que no tindria sentit la publicació de tres llibres independents quan es narra la mateixa història, encara que no sigui de forma contínua cronològicament ni se centri sempre en el mateix personatge. Per mi el conjunt preval sobre els protagonistes, especialment en aquest cas.

Malgrat ser un llibre que m’ha agradat, se’m fa difícil recomanar-lo a qualsevol lector, o fins i tot tornar-lo a llegir per la seva càrrega emocional.

  • Adient per: qui tingui l’estómac per llegir una bona novel·la d’una gran cruesa
  • Contraindicat per: qui no estigui disposat a llegir sobre misèries, crueltats o l’absència d’empatia.

Dades del llibre:

  • Títol: Claus y Lucas
  • Títol original: Le Grand Cahier, La Preuve, Le Troisième mensonge
  • Autor: Agota Kristof
  • Traducció: Anna Herrera Ferrer i Roser Berdagué Costa
  • Nº de pàgines: 448 pàgs.
  • Editorial: EL ALEPH
  • Llengua: Castellà
  • Any de l’edició: 1986, 1988, 1991
  • Any de publicació: 2014

“Las heridas físicas no tienen importancia cuando las recibo yo. Pero si tuviera que infligirle yo una a alguien, se convertiría en otro tipo de herida para mí, que no sé si podría soportar”.

“Ahora ya soy bastante mayor para saber la verdad. Hacerse preguntas es peor que saberlo todo”.

“Duerme bien, Mathias. Y cuando tengas demasiado dolor, demasiado pesar, y si no quieres contarselo a nadie, escríbelo. Eso te ayudará”.

Anuncis