FAM, de Knut Hamsun

9788497872553Valoració: 4/5

Amb aquesta primera novel·la de Knut Hamsun, l’autor va iniciar la seva obra la qual el portaria a rebre el Premi Nobel de literatura l’any 1920. Considerat un escriptor avançat a l’època, en aquesta novel·la explora la bogeria humana provocada per la fam que pateix el seu protagonista. Aquest plantejament i valentia en escrutar situacions límit de la condició humana i l’estil narratiu basat principalment en monòlegs interiors, el va convertir en un referent en la literatura que vindria posteriorment de la mà de Kafka, Zweig, Proust o, en èpoques més recents, fins i tot Paul Auster qui el considera un dels seus autors de capçalera.

La novel·la ens retrata el drama d’un jove escriptor amb grans dificultats per sobreviure per causa de la fam. D’aquesta manera, el protagonista (narrat en primera persona) es desviu per aconseguir diners per poder menjar que li permetin poder sobreviure dia a dia. La seves expectatives vitals no van gaire més enllà per contraposició amb les seves elevades expectatives literàries que són les que li han de permetre obtenir els beneficis suficients per poder continuar existint. Aquesta necessitat d’escriure per sobreviure mentre alhora intenta que la situació que pateix no el privi de les seves facultats li creen una angoixa al personatge que li provoca comportar-se de forma estranya davant els demés i davant ell mateix. Aquesta angoixa el fa actuar de forma aparentment còmica però  més propera a la demència.

Amb aquest argument, Knut Hamson ens retrata la desesperació i la bogeria, la necessitat i la desmesura. La fam que pateix el personatge li causa sovint un comportament erràtic i fins i tot incoherent, i les seves dèries se’ns transmeten de forma tan clara com incomprensible sembla el comportament del protagonista. L’audàcia, l’orgull i la malícia juguen també el seu paper en el cervell del protagonista, fent-lo actuar de forma interessada i mesquina segons li convé, encara que sense ser-ne plenament conscient del motiu pel què ho fa. La fam el porta a divagar i desvariejar, fins el punt de perdre pràcticament el senderi com quan s’inventa una paraula i li vol donar un significat, però alhora vol que aquest sigui tan genuí que descarta automàticament els diferents possibles significats que el seu cervell li proporciona. D’aquesta forma ell mateix s’elimina la possibilitat de trobar-hi la calma ja que allò que se li ocorre no el satisfà. Ell és alhora la causa i el resultat de la seva angoixa. La fam l’indueix al deliri, a tenir converses amb si mateix i fins i tot a actuar de forma irracional al desprendre’s de forma excessivament despreocupada dels pocs diners que pugui haver guanyat. D’aquesta forma el comportament del protagonista és erràtic i alhora imprevisible però, alhora, se sent culpable de les seves pròpies reaccions i pensaments envers als demés pel que s’autoinflingeix càstigs i es tortura mentalment.

Knut Hamsun ens retrata el personatge sense prendre part per intentar influir en el que pensem d’ell. Narra sense jutjar, deixant al protagonista nu davant els nostres ulls. No es molesta ni intenta que el protagonista ens caigui bé o que li tinguem compassió ja que malgrat passar episodis de fam, que per altra banda el protagonista resol d’una forma o altra trampejant com pot, fins i tot quan li van les coses de cara es comporta de forma cruel i maliciosa, buscant brega si així li abelleix o provocant a la gent amb qui es creua. Només quan la fam l’apressa podem tenir certa compassió del protagonista però l’autor no permet aquestes concessions, no es recrea en la llàstima i, per tant, eliminada la part més humana del protagonista, no ens hi deixa ni acostar.

Si bé la lectura d’aquest llibre no és apta per tots els lectors, cal entendre la innovació que l’autor va aportar en la narrativa del moment. La importància i influència que Knut Hamsun va tenir en autors posteriors de renom és evident i no deixa de ser sorprenent que un llibre escrit fa quasi cent anys conservi encara la seva vigència un segle més tard.

  • Adient per: descobrir un autor influent en la història de la literatura.
  • Contraindicat per: qui busqui històries amb principi i final o per qui els monòlegs interiors fregant la bogeria se li poden fer feixucs.

Dades del llibre:

  • Títol: Fam
  • Títol original: Sult
  • Autor: Knut Hamsun
  • Traducció: Anne-Lisa Cloetta i Adriana Plujà
  • Nº de pàgines: 176 pàgs.
  • Editorial: EMPURIES
  • Llengua: Català
  • Any de l’edició: 2008
  • Any de publicació: 1890

“La paraula nova em tortura sense parar. M’havia fet una idea del que no havia de significar, però no havia pres cap decisió sobre el que havia de significar. És una qüestió secundària, em vaig dir en veu alta. La paraula ja s’havia inventat i aquesta era la qüestió principal” (…) Si jo mateix m’he inventat una paraula, aleshores jo mateix tinc el ple dret de decidir-ne el significat… Jo mateix sentia com fantasiava, fins i tot ho sentia mentre parlava. La meva bogeria era un deliri de feblesa i esgotament, però no havia perdut el coneixement.”

CERCO, de Carl Frode Tiller

9788494378287Valoració: 3/5

En aquest primer volum de la trilogia del mateix nom, Carlo Frode Tiller ens proposa una novel·la coral on se serveix del recurs de la pèrdua de memòria d’un dels personatges, en David, per construir un món al seu voltant. Mitjançant aquesta l’amnèsia d’en David, se situa al personatge al centre de la història per, a través de les persones que van seu clau en la seva adolescència anar reconstruint la personalitat, no només del personatge central (absent en la narració, subjecte passiu de la història) sinó també de la resta del que podríem denominar la comunitat). Tant és així, que el propi nom ja indica aquesta voluntat de reconstrucció i restricció del personatge: “Cerco” fa referència a l’encerclament i delimitació, tant de la vida com de les característiques del personatge central, aprofundint en la seva personalitat. D’aquesta manera, el llibre gira sobre un eix central, i a mesura que anem avançant en la història anem coneixent els diferents matisos i punts de vista per acabar formant-nos una imatge del David.

Però el llibre és més que això, és més que narrar la vida d’en David, i és aquí on hi rau la pluralitat i la riquesa de la novel·la: no només coneixem en David a través del que expliquen els seus personatges sinó que també coneixem les històries de cadascun d’ells ja que l’autor intercala la vida en present dels tres personatges que “col·laboren” en el relat, amb la de les cartes que ells mateixos escriuen al David. D’aquesta forma tenim tres personatges principals (quatre si incloem el personatge “absent”) on tots ells tenen el mateix pes en la història. Aquesta varietat de personatges li dóna riquesa al text pel que fa a la retrospectiva i revisió del passat del David, alhora que també veiem les seves pròpies vides en el present, de forma independent a la resta de personatges.

Amb tots aquests elements, seria fàcil perdre el fil o fer una història complicada de seguir ja de vegades succeeix que en novel·les corals el lector es perd entre tant personatge, canvi sovint de narrador etc., però en aquest cas l’autor salva hàbilment l’escull marcant clarament tres parts diferenciades segons el narrador, dividint la novel·la en tres grans blocs (corresponents a cadascun dels personatges) per tal de facilitar-ne la lectura. D’aquesta manera, i amb l’ús d’un vocabulari molt planer, la lectura es fa força amena.

Així doncs, la novel·la no pretén ser un trencaclosques sinó una anàlisi de com la nostra forma de ser és rica en matisos, complexa, i alhora diferent segons el punt de vista de cadascuna de les persones que s’han anat tractant. Per tant, la qüestió que queda a l’aire sempre es “qui som en realitat”? Pot algú afirmar que ens coneix completament? Aquest és el punt de fons de la novel·la, on es pretén desentrellar la vida d’una persona mitjançant els qui l’envolten. Amb aquest propòsit, el llibre tracta sobre les relacions humanes entre amics, pares i fills, parelles… i com en totes les relacions humanes hi trobem dubtes, culpabilitats, emocions, tristors, mort, falsedats… en funció dels diferents personatges es tracten uns temes o altres però, al final i si ajuntem les diferents històries, podríem dir que es toquen tots els elements clau que componen la vida. És cert també, que l’autor no deixa gaire espai a alegries o positivisme, la majoria del llibre és desesperançador. Malgrat això, no arriba a ser trist, motiu pel qual la seva lectura, tot i ser molt crítica, no et remou la consciència ni t’impacta de forma contundent

Amb parts més interessants que d’altres, probablement millors les que parlen en retrospectiva, aquesta obra de Tiller desperta interès pels diferents punts de vista dels personatges, amb un final que t’atrapa i et deixa amb ganes de continuar amb la trilogia. L’estarem esperant!

  • Adient per: descobrir una nova veu de la literatura nòrdica i veure com calen diferents punts de vista per conèixer realment com és una persona.
  • Contraindicat per: qui defugi les novel·les corals o amb  principi i fi molt marcats.

Dades del llibre:

  • Títol: Cerco
  • Títol original: Innsirkling
  • Autor: Carl Frode Tiller
  • Traducció: Cristina Gómez-Baggethun
  • Nº de pàgines: 334 pàgs.
  • Editorial: SAJALIN EDITORES
  • Llengua: Castellà
  • Any de l’edició: 2016
  • Any de publicació: 2007

“A diferencia de nosotros, parecían incapaces de entender que el arte, la literatura y la música eran lo que le confería sentido a la vida y lo único de lo que merecía la pena hablar.”

“Me doy perfectamente cuenta de lo bien que me sienta significar algo para alguien, tener la oportunidad de dar algo de mí mismo a otra persona, es una banalidad, pero no puedes saber hasta qué punto es cierta si no te ha golpeado la soledad”.

“Guardé la almohada sobre la que ella había soñado sus sueños. Todas las noches del año posterior a su muerte, usé su almohada con la esperanza de que me ayudara a verla en sueños”.

“Cuando ya no hay nadie que pueda documentar nuestra vida (…), cuando ya no hay nadie que nos ría las gracias o se enfade con nuestro mal humos, cuando no hay nadie que nos recuerde quienes somos y nos anime a ser quien podemos ser, nos derrumbamos y desaparecemos”.

“Y menos aún soporto mi mirada, encontrarme con ella en el espejo es casi lo peor, no sé exactamente por qué, quizá porque los ojos son lo único que reconozco del hombre que en su día fui, me ha llevado tiempo y esfuerzo aceptar la idea de que moriré pronto y, cada vez que veo mis propios ojos, veo mi viejo yo, y entonces es como si retrocediera varios pasos en el proceso de aceptación, es como si al verme los ojos se me despertara una esperanza y no quiero que me pase eso, no quiero que mi viejo yo me engañe con falsas esperanzas, quizá esto sea lo que subyace a mi miedo a ver mi propia mirada”.

CANADÀ, de Richard Ford

9788497878760Valoració: 2/5

En aquesta novel·la de l’autor de “El periodista deportivo” (ressenyat també en aquest blog), Richard Ford abandona el to amè i lleuger utilitzat en aquella obra per passar a utilitzar un estil mot més concís, més detallat i ric en matisos.
La història que es narra a “Canadà” és la història d’una família americana (força desestructurada, val a dir) explicada des del punt de vista del fill de manera retrospectiva; així doncs, la història comença quan el protagonista i la seva germana bessona tenen quinze anys. Cal dir que, en aquest aspecte, Richard Ford és hàbil situant-nos ràpidament en context: en poques pàgines a l’inicia de la novel·la ens fa un retrat precís dels diferents membres de la família per tal que ens ubiquem, i és d’agrair que sigui així ja que sens dubte les arrels familiars dels pares tenen importància en el llibre per explicar comportaments posteriors. Feta la introducció de personatges, la història se centra en el fill i en com veu i viu el món familiar en el que se situa.  La prosa de Richard Ford és elaborada i és destacable el detall amb què perfila les característiques de la família, les relacions entre els seus membres i la vida que tenien, mostrant perfectament els caràcters dels seus diferents personatges.
Si bé és cert que Richard Ford mostra força habilitat en situar-nos puntualment en la història, fent-nos conscients en tot moment d’on ens trobem temporalment, la forma que té de narrar en retrospectiva no és agradable al lector (o almenys no ho és en el meu cas) ja que la història és explicada de forma que t’avança coses que encara no han passat. Aquesta manera de narrar sempre m’incomoda com a lector ja que no m’agrada quan els autors indiquen coses que passaran en un futur i que s’avancen als esdeveniments perquè, en fer-ho,  redueixen el meu interès en la pròpia lectura. I és que en aquest llibre trobem força casos en que això es produeix, quan per exemple diu “mai més no la vaig tornar a veure, encara que en aquell moment no ho sabia” o, fins i tot, quan just en les primeres dues frases del llibre afirma que “primer parlaré del robatori que van cometre els nostres pares. Després, dels assassinats que van tenir lloc més tard”. Crec que aquesta forma de narrar disminueix l’interès i aporta molt poc a la lectura. Si estàs llegint una història, no vols saber per avançat què passarà en un futur sinó que vols anar-hi arribant acompanyant als protagonistes mentre aquesta es desenvolupa.
Començar un llibre avançant el fet principal que marcarà la història força a l’autor a superar un fet que podria ser clau en moltes altres novel·les, i deixa per tant el llistó molt alt pel que fa a captar l’interès de l’espectador. Per tant, és evident que, en aquest cas, el que busca Richard Ford no és atraure l’interès en la història (almenys en el meu cas no ho ha aconseguit) sinó en el que succeeix als personatges, més de forma interior que el que els ocorre en fets. Per tant, com que ja d’entrada sabem què passarà, el llibre explica com els fets impacten en la vida de la família, i principalment el fill, narrador de la història. D’aquesta forma, s’expliquen les vivències i reflexions del fill des d’abans que els fets succeeixin fins a després, i de com interpreta i viu la situació, de com s’hi enfronta i què li suposa en la seva vida. Richard Ford descriu molt bé l’angoixa de viure en una família desestructurada, amb un pare de caràcter molt fort i en la qual no sempre hi ha acord entre els progenitors i una relació amb la germana no sempre fàcil. Però així com la descripció del fets, sentiments i temors estan ben perfilats, no hi ha gaire més a destacar; el ritme és lent i la historia avança de forma pausada, com si l’autor no volgués donar-li l’empenta necessària sinó que volgués mantenir el moment. Això és força comprensible fins a cert punt, però no pots mantenir-ho durant tot el llibre ja que la tensió es manté al saber que succeiran fets clau però acaba fent-se feixuc. El ritme és lent i saber què passarà no ajuda.
No he aconseguit connectar amb el personatge narrador de la història i això és un problema perquè quan em succeeix, deixo de tenir interès pel que s’explica, em distancia i arriba un punt on el que s’explica deixa d’importar-me.
Malgrat això, no puc dir que sigui un mal llibre. És ben clar i innegable que Richard Ford sap escriure i descriure situacions i estats emocionals dels seus personatges però, tot i així, a mesura que llegia el llibre em resultava cada vegada més difícil no anar-me distanciant de la història per acabar perdent interès.
Això si, la, part final del llibre recupera el to i l’interès, es torna mes reflexiva i et torna a enganxar amb la historia al veure-la en retrospectiva.
Sensacions contradictòries doncs amb aquest llibre ja que tot i estar ben estructurat i molt ben narrat, amb cura pels detalls i bona descripció dels personatges, no ha fet que m’acabés d’enganxar a la historia malgrat tenir una primera part interessant i un bon final.
  • Adient per: qui busqui una llibre sobre com les accions que realitzes afecten a l’entorn, especialment si es tenen fills.
  • Contraindicat per: qui busqui una història àgil.

Dades del llibre:

  • Títol: Canadà
  • Títol original: Canada
  • Autor: Richard Ford
  • Traducció: Josefina Caball
  • Nº de pàgines: 448 pàgs.
  • Editorial: EMPÚRIES
  • Llengua: Català
  • Any de l’edició: 2013
  • Any de publicació: 2012

“La vida, quan ens la donen, és buida. Nosaltres hem de crear-ne els moments feliços”.

“El que sé és que tens més possibilitats a la vida – de sobreviure – si toleres bé la pèrdua”.

“Jo havia agafat el costum de defensar la meva vida com si pogués ensenyar alguna cosa als altres”.

“Penseu fins a quin punt el mal és a prop dels successos normals que no tenen res a veure amb el mal”.

“Com més temps feia que anaven junts i com més s’anaven coneixent, més s’adonaven, si més no ella, de l’error que havien comès i més es can anar equivocant en la vida, com una llarga prova de matemàtiques en la qual la primera operació és errònia i a partir d’aquí totes les altes et van allunyant cada vegada més del sentit de les coses”.

LA SALVACION DE UNA SANTA, de Keigo Higashino

9788466652766Valoració: 3/5

La literatura japonesa sovint és relacionada amb autors com Murakami, Yoshimoto, Kawakami i, si bé tots ells són força diferents, sí que comparteixen aspectes en la seva literatura com són els temes que tracten: les relacions sentimentals, els somnis, l’apreciació del detall i la senzillesa. Normalment aquests elements formen la base de la literatura japonesa. Però tot i així, també hi ha altres autors que toquen gèneres diferents o fins i tot utilitzen recursos distints, diguem que menys contemplatius o onírics. I Keigo Higashino n’és un exemple amb les seves novel·les policíaques. No en va és un súper-vendes al Japó amb milions de llibres venuts, malgrat ser força desconegut a casa nostra.

En aquesta novel·la, la segona publicada al nostre país, en Keigo Higashino (enginyer i escriptor de professió) adapta novament els elements típics de la literatura japonesa a la literatura policíaca o novel·la negra. Tant és així que es desmarca completament del que estem acostumats a trobar en un llibre d’aquesta temàtica ja que el ritme i el contingut s’allunyen del que estem habituats, és buscar l’efectisme cada vegada, pensant descaradament en una adaptació fàcil al cinema. El plantejament d’Higashino és un altre, més clar. El que fa l’autor és presentar-nos d’entrada els personatges i el crim a resoldre. A partir d’aquí, a diferència de la típica novel·la negra, en aquest llibre pràcticament no hi ha sorpreses, no hi ha cops d’efecte, ni girs de guió inversemblants (sempre em ve al cap “La noia del tren” quan parlo d’això). Amb Higashino tampoc hi ha personatges que apareguin en moments finals per acabar convertint-se en elements clau en la resolució del crim.

En aquest llibre, Keigo Higashino fa una aposta pel gènere més honesta en aquest aspecte i més respectuosa amb el lector. Així doncs, el llibre se centra en la resolució del cas, en el que seria la investigació policial exhaustiva de les proves i dels sospitosos. I aquí hi ha principalment la diferència, en anar desgranant el trencaclosques. Probablement en aquest punt és on es nota la vessant d’enginyer de l’autor en buscar la solució al problema més que introduir cops d’efecte.

Aquest estil fa que la novel·la sigui diferent al que estem acostumats, i és bo per veure noves formes de tractar el gènere. Igualment, l’absència de girs inversemblants fa que el lector no se senti enganyat tot i que provoca que en certs moments pugui semblar que la història no avanci gaire. De totes maneres, reitero que tracta sobre una investigació policial, pel que és lògic que no tot es resolgui de forma ràpida.

Malgrat no estar a l’alçada de l’anterior novel·la publicada per l’autor (“La devoció del sospitós X“), el llibre t’atrapa, aconsegueix ficar-te en la història i et convida a participar en esclarir i endevinar des del principi el que ha succeït. I aquest és el seu mèrit ja que aconsegueix el que hauria de ser la finalitat bàsica d’un llibre d’aquest gènere: entretenir sense enredar, usar l’enginy i no l’engany.

  • Adient per: qui busqui una novel·la policíaca diferent als estils americans o nòrdics.
  • Contraindicat per: qui no encaixi amb el ritme de vegades pausat de la literatura japonesa.

Dades del llibre:

  • Títol: La salvación de una santa
  • Títol original: Seijo no Kyûsai
  • Autor: Keigo Higashino
  • Traducció: Francisco Barberán
  • Nº de pàgines: 352 pàgs.
  • Editorial: EDICIONES B
  • Llengua: Castellà
  • Any de l’edició: 2014
  • Any de publicació: 2008

CLAUS Y LUCAS, d’Agota Kristof

9788494165948Valoració: 4/5

Com un cop de puny. Aquesta novel·la és d’aquelles que et deixa estabornit, commogut i fet pols. No passa sovint trobar llibres que et deixin tan baldat i quan en trobes un, com aquest és el cas, en gaudeixes la lectura per la valentia de la seva autora, però alhora part de tu desitja que s’acabi perquè no és senzill digerir tant patiment. I és que la pròpia autora ja deixa ben clar en el pròleg que “no puedo volver a leer mis libros, porque me hieren de verdad, o tal vez porque me parezco demasiado a mi escritura seca, negativa desesperanzada”.
L’autora recupera les memòries del seu passat per elaborar una novel·la dura i tràgica, contundent i corprenedora. Estructurada en tres parts clarament diferenciades, la novel·la narra la vida de dos germans a Hongria des de les acaballes de la Segona Guerra Mundial fins després de la revolució hongaresa. La història comença quan els dos germans són encara molt petits i on la cruesa de la realitat és evident en la forma de vida de la seva família i dels que els envolten. Aquestes condicions de misèria fan que la infantesa viscuda estigui envoltada d’una realitat especialment inhumana. Tant és així que la novel·la descriu sense endolcir ni intentar suavitzar les condicions en les que els toca viure i com van s’ho fan per suportar els horrors del moment. Per aconseguir-ho, els infants es veuen obligats a adoptar una forma de fer, pensar i viure molt diferent a la que els correspondria a la seva edat.
La novel·la és extremadament dura perquè així com la guerra arrenca i talla la vida de moltes persones, també ho fa en aquest cas amb la infantesa del dos germans, eradicant la innocència pròpia de l’edat per convertir-la en un instint extrem de supervivència. D’aquesta forma els dos germans abandonen tot rastre infantil per convertir-se en adults però, sobretot, en supervivents. D’aquesta forma, es forcen ells mateixos a créixer i madurar de la la manera que aprenen segons el que veuen arribant a infringir-se càstigs per acostumar-se al dolor, tornant-se despietats i autoritaris, i eliminant tot sentiment caritatiu si això va en contra del que els és útil per sobreviure. I aquí es on rau la duresa de la novel·la, en explicar com dos nens poden convertir-se pràcticament en monstres descarnats per causa de les condicions a què són sotmesos, i aconsegueixen deixar de banda els sentiments i eliminar l’empatia dels seus caràcters. L’únic que no abandonen és el sentit de la justícia, extrema si cal, que fa que siguin generosos amb qui es porta bé amb ells però alhora cruels amb qui no. A mida que aprenen a sobreviure, perden també la capacitat de sentir compassió.
L’estil de l’autora en aquest llibre és tan cru i directe com la història que explica. No hi ha elements sobrers ni excessius. Narra el just i la resta ho posa el lector. No calen floritures. No cal recrear-se en la misèria ni els drames. L’autora exposa el fet, directe, com un cop de puny. I aquest estil, a més de facilitar-ne la lectura, li aporta que el missatge arribi clar, sec, contundent. No hi ha concessions.
En aquesta novel·la no hi ha espai per l’alegria. El drama hi és present en cadascun dels moments que narra. Sens dubte és un llibre colpidor, descarnat i cruel.

Tot i que la història que narra va ser escrita inicialment de forma independent i publicada al seu país d’origen en tres llibres separats, al meu entendre és un error i ha estat una bona elecció que l’edició castellana l’hagi tractat com una sola novel·la encara que amb tres parts ben diferenciades tant en la història com fins i tot amb l’estil, sense deixar de ser dur en cap moment. Amb una primera part altament brillant, una segona menys impactant però més plural i una tercera molt més complexa que segurament reclama una segona lectura del conjunt, crec que no tindria sentit la publicació de tres llibres independents quan es narra la mateixa història, encara que no sigui de forma contínua cronològicament ni se centri sempre en el mateix personatge. Per mi el conjunt preval sobre els protagonistes, especialment en aquest cas.

Malgrat ser un llibre que m’ha agradat, se’m fa difícil recomanar-lo a qualsevol lector, o fins i tot tornar-lo a llegir per la seva càrrega emocional.

  • Adient per: qui tingui l’estómac per llegir una bona novel·la d’una gran cruesa
  • Contraindicat per: qui no estigui disposat a llegir sobre misèries, crueltats o l’absència d’empatia.

Dades del llibre:

  • Títol: Claus y Lucas
  • Títol original: Le Grand Cahier, La Preuve, Le Troisième mensonge
  • Autor: Agota Kristof
  • Traducció: Anna Herrera Ferrer i Roser Berdagué Costa
  • Nº de pàgines: 448 pàgs.
  • Editorial: EL ALEPH
  • Llengua: Castellà
  • Any de l’edició: 1986, 1988, 1991
  • Any de publicació: 2014

“Las heridas físicas no tienen importancia cuando las recibo yo. Pero si tuviera que infligirle yo una a alguien, se convertiría en otro tipo de herida para mí, que no sé si podría soportar”.

“Ahora ya soy bastante mayor para saber la verdad. Hacerse preguntas es peor que saberlo todo”.

“Duerme bien, Mathias. Y cuando tengas demasiado dolor, demasiado pesar, y si no quieres contarselo a nadie, escríbelo. Eso te ayudará”.

LA IMPACIÈNCIA DEL COR, d’Stefan Zweig

9788477274858Valoració: 4/5

En aquest llibre, escrit el 1939, Zweig ens situa just abans d’iniciar-se la primera guerra mundial. Centrant la narració en la figura d’Anton Hofmiller, un tinent de cavalleria austríac, l’autor ens narra una història sobre la condició humana, sobre la innocència i el desig, sobre la compassió i la responsabilitat, tocant d’aquesta manera els aspectes principals sobre els quals gira el nostre comportament i, especialment, els nostres sentiments alhora que analitza la responsabilitat sobre els nostres actes, ja siguin realitzats de forma pretesa o involuntaris.
Tot just començar el llibre, Zweig ja demostra novament la seva habilitat per situar-nos en l’Àustria pre-primera guerra mundial fent una reconstrucció precisa i detallada dels personatges, hàbits i ambientació de principis de segle XX. Tanmateix no la recrea de forma carregosa, sinó que la fa apta per a qui té/mostra recel quan se li presenta la lectura d’un llibre clàssic. Cal dir que a l’hora d’escriure els llibres de forma amena, al mateix temps que ben escrita i rica en detalls, Zweig hi mostra una gran destresa.
Així, a partir de la relació fortuïta de l’Anton, principal protagonista de la història, amb la família Kekesfalva formada principalment pel pare, vidu i benestant, i les seves dues filles, Zweig ens explica una història on tot gira al voltant dels sentiments i ho fa introduint-los de forma mesurada, mentre fa néixer en el personatge principal característiques i facultats desconegudes fins a aquell moment. A partir d’aquesta trobada inicial i la relació posterior del protagonista (narrant la història en primera persona) amb la família Kekesfalva, l’autor ens descobreix no només la pròpia família sinó també la història que hi ha darrera d’ella mentre aprofita per descobrint-nos la personalitat del seu protagonista alhora que ho fa ell mateix. A través de la història que viu i relata, el protagonista va descobrint la seva pròpia personalitat, evolucionant com a persona, trobant aspectes desconeguts fins a aquell moment que el sorprenen fins i tot a ell.
Zweig ens parla sobre el desig de complaure, de la necessitat innata de satisfer i alegrar les ànimes tristes, de la compassió  com a arma de doble tall, la por a la sinceritat si aquesta ens porta a infligir tristor, la càrrega de les responsabilitat i l’assumpció de les culpes. Ens fa veure com és inherent a l’ésser humà el desig d’animar aquells que sentim propers, malgrat les circumstàncies. Zweig sap com jugar amb el lector, domina l’anàlisi dels sentiments i mitjançant la fina línia que separa l’agraïment, l’estimació, la compassió o la bondat, ens fa analitzar a través del seu text aquest conjunt d’emocions que ens va despertant, també a nosaltres, mentre avancem en la lectura: ens parla de la innocència de l’inexpert, dels sentiments que despertem, no de forma sempre pretesa, i de les nostres intencions que no sempre van de la mà del resultat que n’esperem.
En ocasions té un aire Shakespearià per com tracta les relacions entre les persones i les contradiccions internes en les que s’hi cau. Zweig va teixint magistralment l’escenari com si d’una obra de teatre es tractés, fent-nos conèixer els personatges per, un cop passada la meitat del llibre, deixar anar tot el torrent acumulat. Res es gratuït ni sobrer en la prosa de Zweig. Tot està disposat en el seu adient ordre per tal d’omplir de contingut i detalls l’essència de la seva intenció aparentment simple però en realitat plena de matisos. L’autor té l’habilitat de saber emprar en les seves novel·les les pàgines que la història necessita, ja siguin poc més de 100 en “carta d’una desconeguda” o les més de 400 en aquest llibre.
De tant en tant és necessari tornar als clàssics. I aquest llibre sens dubte ens fa veure el per què.
  • Adient per: qui vulgui un llibre que tracti sobre sentiments escrit amb una prosa de molt alt nivell.
  • Contraindicat per: malgrat tenir davant un gran llibre, l’etiqueta de “clàssic” fa que el defugi. Una llàstima.

Dades del llibre:

  • Títol: La impaciència del cor
  • Títol original: Ungeduld des Herzens
  • Autor: Stefan Zweig
  • Traducció: Joan Fontcoberta
  • Nº de pàgines: 424 pàgs.
  • Editorial: QUADERNS CREMA
  • Llengua: Català
  • Any de l’edició: 2010
  • Any de publicació: 1939

“Cap culpa no resta oblidada mentre la consciència en tingui coneixement”.

“L’home accepta amb més prompta facilitat el pitjor dels flagells quan sap que  cau amb el mateix rigor sobre l’esquena del veí”.

“Aquell a qui el destí colpeja una vegada amb duresa roman per sempre vulnerable”.

“Ens havíem ferit l’un a l’altre sense proposar-nos-ho i temíem cada nova paraula que es digués”.

“Els pitjors mals d’aquest món no són causats per la maldat i la brutalitat,sinó per la feblesa”.

“Tan sols quan un sap que és una cosa també per a d’altres, descobreix el sentit i la missió de la seva pròpia existència”.

“Les nostres decisions depenen de l’adaptació a la condició social i a l’entorn en una mesura molt més gran que no estem disposats a reconèixer. Una part considerable del nostre pensament es limita a transmetre automàticament impressions i influxos recollits molt de temps enrere”.

Títols de l’autor ressenyats en aquest blog: “La impaciència del cor“, “Carta d’una desconeguda“.

LES NOIES, d’Emma Cline

9788433915368Valoració: 3/5

Algunes vegades succeeix que només en llegir els primers paràgrafs d’un llibre tens la plena sensació que es tractarà d’una lectura que t’entrarà fins al fons, que et provocarà una necessitat imperiosa de voler copsar cada paraula fins a la fi de la seva lectura. N’ets conscient del seu potencial des del seu inici. Llibres d’aquells que preferiries llegir de forma mesurada per no accelerar-ne la seva lectura i evitar d’aquesta forma arribar al final del llibre sense que ni te n’adonis, però que el  ritme que l’autor (o autora en aquest cas) imprimeix a la història et dificulten aquesta tasca. No passa sovint aquest fet, i menys encara quan estem parlant d’una escriptora tan jove i tenint en compte que es tracta de la seva primera novel·la. Més enllà d’incerteses, dubtes o frivolitats, la joventut de l’autora fa que traspuï genuïnitat, la sensació que allò és real i fins i tot possible, i que ho vius de forma semblant a com ho va fer l’escriptora al plasmar els seus sentiments.

En començar les primeres pàgines es fa evident que l’inici de la novel·la és brillant, Emma Cline aconsegueix captar l’interès del lector utilitzant una prosa mesurada però no impostada, precisa però no forçada, que et sedueix i et força a devorar pagines, que t’imbueix de pensaments i sensacions a un ritme vertiginós. Podríem dir que el primer terç del llibre és realment apassionant.

Un cop avançada la lectura i superada la introducció de personatges, la recreació ambiental i la posada en escena, el llibre deixa pas a un ritme menys frenètic, menys reflexiu i més centrat en l’acció, més descriptiu del que suposa la vida en una secta i com aquestes són utilitzades per captar fidels. En aquest tram el llibre decau en relació a la primera part. No dic que no estigui bé, però el nivell inicial aconseguit era realment elevat com per ser capaç de mantenir-lo durant molt temps. Potser en aquest punt sí es nota una certa inexperiència d’Emma Cline però sempre si la comparació és respecte a la primera part. Per contra, sí que fa bé exposant el punt de vista de la protagonista en temps present i rememorant la història en forma de “flaixbacks”. I és una bona elecció perquè la part de la narració en present és intercalada en dosis molt petites, donant la sensació que es fet així únicament per agafar aire, per permetre al lector recuperar-se, tot i que per contra li resta part de la capacitat de sorprendre al avançar el fet que desencadena i culmina la història.

Finalment, és en la tercera part del llibre on es desenvolupa l’acció que durant tota la lectura ha anat avançant encara que accelera excessivament el moment decisiu. En certa manera té sentit el per què ho fa d’aquesta forma ja que no sembla la intenció de l’autora explicar els fets sinó el seu impacte, la forma d’arribar a aquest punt en que res sembla importar. I és que aquest llibre tracta sobre l’adolescència sovint complicada, sobre el creixement personal dels joves cap a l’adolescència, els perills que comporta la fragilitat del caràcter en les persones en edats tendres, la manipulació i facilitat en caure en adoracions i enlluernaments, en cop idolatrem persones ignorant a la vegada els avisos que la nostra pròpia forma de ser ens envia. Com la rebel·lia i les ganes de voler demostrar poden superar les pròpies creences i formes de ser. La necessitat d’escapar de la rutina, del futur que els pares i familiars projecten sobre tu i sobre el qual et vols rebel·lar, sobre les ànsies que els adolescents tenen de buscar els límits de les coses, la necessitat de llibertat i d’experimentar coses noves.  Tracta per tant sobre la fragilitat, sobre els riscos d’emmirallar-nos en els demés i sobre la línia que separa la cordura de la bogeria i en com de delicades són les decisions que prenem a la vida i fins a quin punt poden marcar el nostre futur.

  • Adient per: qui busqui una història sobre els riscos de la fragilitat adolescent i el poder de les sectes.
  • Contraindicat per: qui defugi novel·les amb dosis de sexe i personatges marginals.

Dades del llibre:

  • Títol: Les noies
  • Títol original: The girls
  • Autor: Emma Cline
  • Traducció: Ernest Riera
  • Nº de pàgines: 312 pàgs.
  • Editorial: ANAGRAMA
  • Llengua: Català
  • Any de l’edició: 2016
  • Any de publicació: 2016

“Que estranyes són les escorrialles de la vida de l’altra gent apartades del seu context”.

“I jo què tenia? Les llàgrimes em degotaven per la barbeta i queien a la terra, prova agradable del meu patiment. Una absència dintre meu on em podia arraulir com un animal”.

“Potser confonia familiaritat amb felicitat. Perquè allò hi era fins i tot quan l’amor no: la xarxa de la família, la puresa del costum  i la llar. Hi passaves una quantitat de temps tan incalculable, a casa; i potser allò era el millor que podies esperar, aquella sensació de lloc clos, com quan busques la punta d’un rull de cinta adhesiva però no la trobes mai. No hi havia costures, ni interrupcions: tan sols les fites de la teva vida que havien quedat tan absorbides dintre teu que ni tan sols les podies reconèixer”.