Valoració: 4/5
En trobareu la ressenya al blog on col·laboro, a través del següent enllaç:
http://unlibroaldia.blogspot.com/2018/03/eva-baltasar-permagel.html
Dades del llibre:
Valoració: 3/5
En trobareu la ressenya al blog on col·laboro, a través del següent enllaç:
http://unlibroaldia.blogspot.com/2017/07/tina-valles-la-memoria-del-arbol.html
Dades del llibre:
Valoració: 3/5
Amb aquesta novel·la autobiogràfica Vila-Matas fa un salt al passat i ens situa en els seus inicis d’escriptor en el que hauria de ser la seva primera obra. I per tal d’escriure-la i formar-se com a escriptor lloga a Margarite Duras les golfes d’un estudi a París. A partir d’aquí, i de la seva profunda admiració per Hemingway, Vila Matas ens retorna i redescobreix l’esperit del Paris dels anys 70 i de les seves coneixences: Barthes, Perec, Adjani… Tal i com mes tard faria Woody Allen amb el propi Hemingway al Paris dels anys 20 a la seva brillant pel·lícula “Midnight in Paris”, Vila-Matas ens passeja per París, deixa que l’acompanyem en el seu viatge en la nostàlgia i formació coma a escriptor i ens fa partícips de les seves festes i anècdotes.
A partir d’aquí, a través de les seves memòries, l’autor despulla les seves carències i dificultats en el seu inici en l’art de la literatura, alhora que ens descriu la ciutat, els ambients i les seves vivències i ens convida a acompanyar-lo en el seu record de les passejades per Sant Germain, les seves lectures al Cafè de Flore, entre d’altres llocs emblemàtics de la ciutat de la llum. El llibre és un homenatge a la literatura i als autors que van viure a París durant un temps de la seva fructífera vida.
Indubtablement ben escrit, considero que el llibre té un cert excés de personatges, al meu gust, i malgrat entendre l’admiració de l’autor en tants d’altres escriptors, hi ha un cert abús de cites d’autors i d’experiències viscudes amb personatges famosos. És probable que aquest fet satisfaci als lectors que admirin els mateixos escriptors que el propi autor, però de vegades sembla més un homenatge al seu món que una novel·la pel gran públic, recreant-se en excés en anècdotes que serien irrellevants si les protagonitzessin personatges anònims. Per tant, tot i que en un inici he trobat el llibre interessant i ben escrit, al final se m’ha fet una mica feixuc després de tantes cites i experiències.
Crec que els homenatges agraden especialment a qui coneix el qui els fa o als propis homenatjats. La resta ens haurem de conformar en valorar la qualitat narrativa de l’autor.
Dades del llibre:
“Un relato autobiográfico es una ficción entre muchas possibles”.
“Escribía ficción buscando acercarme, no a la realidad, sino a la verdad”.
“Piensen cuáles pueden ser las razones básicas para la desesperación. Cada uno de ustedes tendrá las suyas. Les propongo las mías: la volubilidad del amor, la fragilidad de nuestro cuerpo, la abrumadora mezquindad que domina la vida social, la trágica soledad en la que en el fondo vivimos todos, los reveses de la amistad, la monotonía e insensibilidad que trae aparejada la costumbre de vivir.”
“Lo elegante era vivir en la alegría del presente, que es una forma de sentirnos inmortales. Para estar desesperados tenemos toda la eternidad”.
“El arte es el único método del que disponemos para decir ciertas verdades”.
Valoració: 3/5
Un any més tard, he reprès l’intent de llegir aquest llibre considerat obra cabdal de la literatura catalana. Val a dir que, d’entrada, no és una lectura fàcil ja que el català emprat és el corresponent a principis de segle XX en una zona muntanyenca de la Catalunya interior. Així doncs, el vocabulari i les paraules usades dificulten en un primer moment la seva lectura. Això sí, un cop superat aquest primer escull i les seves primeres 50 pàgines que et permeten situar-te i habituar-te a l’escenari, el llibre comença a prendre forma.
En aquest llibre hi trobem diferents elements que el conformen i que es converteixen en els seus principals personatges: la Mila, protagonista absoluta de la novel·la però també altres personatges que l’envolten, afegint-hi un personatge sempre present: el paisatge i el territori.
Escrita de forma no planera per un lector no avesat al llenguatge de pagès de fa més d’un segle, la història transcorre de forma ràpida, malgrat algunes històries/llegendes pròpies de la vida de l’època, i ens fa plenament coneixedors de la vida en un petit poble de muntanya, però sobretot, de la vida d’una dona que, malgrat les desgràcies i misèries que l’envolten, lluita per tirar endavant, superant la Solitud a la que el llibre fa referència.
Tocant temes tant diversos i tan globals com la resignació, la por al desconegut, la temor del futur, l’adaptació a una nova vida, l’amistat, la perseverança, la superació i la valentia, aquesta és una novel·la que, tot i no ser de l’estil que més busqui en un llibre, sí que en puc destacat la seva vàlua, i més tenint en compte com i quan va ser escrit.
Si la meva valoració no és superior és pel tema i ambientació que tracta, no per la seva qualitat literària que, sens dubte, hi és altament present.
Dades del llibre:
Valoració: 3/5
Mitjançant “Ara que estem junts”, en Roc Casagran ens situa en la Catalunya de la Guerra Civil i en el que va suposar per a les famílies que els va tocar sobreviure-la.
L’autor ens col·loca en la pell d’un nen i ens fa veure, a través dels seus ulls, la duresa que la guerra va suposar, colpejant la vida de les persones. Utilitzant el recurs narratiu de la memòria, els records d’un nen que va haver de viure i sobreviure aquella època li permeten narrar la historia amb tota la seva cruesa però també amb aquell punt d’ingenuïtat i manca de comprensió pròpies de la infantesa sobre allò que va passar i van viure. Tanmateix, aquesta incomprensió també és extensible i evident en els més adults on moltes de les coses que van passar no haurien de tenir cabuda en cap de les societats.
Amb la sensibilitat habitual de la prosa precisa de l’autor, el llibre transcorre de forma ràpida pels ulls del lector, probablement de forma més ràpida que la capacitat d’oblidar els records dels qui la van viure. Aquest alt ritme narratiu és afavorit en part per la utilització d’un llenguatge planer i la cura amb que tracta la duresa del moment fa que sigui un llibre apte per a tots els lectors.
Particularment considero que aquesta novel·la no té la qualitat immensa de “l’amor fora de mapa” ni tampoc la seva ambició però cal dir que la història que explica es llegeix d’una volada i malgrat alguns moments de baixada de ritme, cap a la part central, l’autor el sap recuperar en la seva part final.
Dades del llibre:
“Sense història som com un arbre sense arrels. Sense memòria, només som sorra fràgil de la platja”.
Valoració: 4/5
Aquesta és la primera novel·la de Roc Casagran que he llegit i l’he enfrontat amb cert recel. Mal m’està dir-ho, per més que estimi el meu país no tinc gaire tendència a llegir literatura d’autors catalans, potser per por a que el fet de la proximitat m’impedeixi agafar la distància necessària per submergir-me en el món nou que espero trobar-me quan començo un llibre. I he fet molt bé de vèncer aquest recel perquè “l’amor fora de mapa” és un gran llibre i, en aquest cas, l’he sentit molt i molt proper.
Sense apartar la mirada del passat, farcint el llibre de records, en Roc Casagran parla de la vida, d’aquelles petites coses que formen part de la nostra quotidianitat i que totes juntes conformen les grans coses que ens importen: l’amistat, la família i l’amor que engloba ambos móns.
Les dificultats, les mancances i pèrdues, les victòries i alegries que ens podem trobar en la vida, especialment al voltant dels trenta i escaig anys, són els eixos en que gira el llibre. Més enllà de la història, més enllà del punt de partida i del final, el que tracta és allò que ens preocupa, allò del que estem formats, allò en que consisteix el nostre dia a dia i que ens afecta; com ens relacionem amb els demés però sobretot, amb nosaltres mateixos. Perquè potser aquesta és la relació més difícil.
Sense buscar-hi defectes n’hi trobo un: les anades i vingudes temporals trenquen en algun moment la continuïtat de la història especialment a partir de la meitat del llibre on cada cop són més freqüents però, tractant-se de records, ja ho té que van i venen sense un ordre cronològic.
Potser l’amor és fora de mapa, però queda ben encabit dins d’aquest gran llibre.
Dades del llibre:
“La tristesa ho humitejava tot però les llàgrimes eren seques”.
“La solitud és tornar de viatge i que ningú t’esperi”.
“”I llavors et preguntes on és tothom, on s’han ficat els amics, i potser hi són, però no goses picar cap porta, perquè no sabries pas per on començar, o perquè no voldries molestar, o perquè ets un covar, simplement. Jo l’únic timbre que tenia ganes de prémer era el teu, Eldar, i potser no t’hauria explicat gaire res, potser n’hauria tingut prou plorant aferrat al mòbil, i tu, a l’altra banda, en un silenci de “sóc aquí i sempre hi seré””.
Valoració: 2/5
Valoració: 3/5
Dades del llibre:
Valoració: 4/5
Dades del llibre:
Valoració: 4/5
Dades del llibre:
Racó Literari 