FAM, de Knut Hamsun

9788497872553Valoració: 4/5

Amb aquesta primera novel·la de Knut Hamsun, l’autor va iniciar la seva obra la qual el portaria a rebre el Premi Nobel de literatura l’any 1920. Considerat un escriptor avançat a l’època, en aquesta novel·la explora la bogeria humana provocada per la fam que pateix el seu protagonista. Aquest plantejament i valentia en escrutar situacions límit de la condició humana i l’estil narratiu basat principalment en monòlegs interiors, el va convertir en un referent en la literatura que vindria posteriorment de la mà de Kafka, Zweig, Proust o, en èpoques més recents, fins i tot Paul Auster qui el considera un dels seus autors de capçalera.

La novel·la ens retrata el drama d’un jove escriptor amb grans dificultats per sobreviure per causa de la fam. D’aquesta manera, el protagonista (narrat en primera persona) es desviu per aconseguir diners per poder menjar que li permetin poder sobreviure dia a dia. La seves expectatives vitals no van gaire més enllà per contraposició amb les seves elevades expectatives literàries que són les que li han de permetre obtenir els beneficis suficients per poder continuar existint. Aquesta necessitat d’escriure per sobreviure mentre alhora intenta que la situació que pateix no el privi de les seves facultats li creen una angoixa al personatge que li provoca comportar-se de forma estranya davant els demés i davant ell mateix. Aquesta angoixa el fa actuar de forma aparentment còmica però  més propera a la demència.

Amb aquest argument, Knut Hamson ens retrata la desesperació i la bogeria, la necessitat i la desmesura. La fam que pateix el personatge li causa sovint un comportament erràtic i fins i tot incoherent, i les seves dèries se’ns transmeten de forma tan clara com incomprensible sembla el comportament del protagonista. L’audàcia, l’orgull i la malícia juguen també el seu paper en el cervell del protagonista, fent-lo actuar de forma interessada i mesquina segons li convé, encara que sense ser-ne plenament conscient del motiu pel què ho fa. La fam el porta a divagar i desvariejar, fins el punt de perdre pràcticament el senderi com quan s’inventa una paraula i li vol donar un significat, però alhora vol que aquest sigui tan genuí que descarta automàticament els diferents possibles significats que el seu cervell li proporciona. D’aquesta forma ell mateix s’elimina la possibilitat de trobar-hi la calma ja que allò que se li ocorre no el satisfà. Ell és alhora la causa i el resultat de la seva angoixa. La fam l’indueix al deliri, a tenir converses amb si mateix i fins i tot a actuar de forma irracional al desprendre’s de forma excessivament despreocupada dels pocs diners que pugui haver guanyat. D’aquesta forma el comportament del protagonista és erràtic i alhora imprevisible però, alhora, se sent culpable de les seves pròpies reaccions i pensaments envers als demés pel que s’autoinflingeix càstigs i es tortura mentalment.

Knut Hamsun ens retrata el personatge sense prendre part per intentar influir en el que pensem d’ell. Narra sense jutjar, deixant al protagonista nu davant els nostres ulls. No es molesta ni intenta que el protagonista ens caigui bé o que li tinguem compassió ja que malgrat passar episodis de fam, que per altra banda el protagonista resol d’una forma o altra trampejant com pot, fins i tot quan li van les coses de cara es comporta de forma cruel i maliciosa, buscant brega si així li abelleix o provocant a la gent amb qui es creua. Només quan la fam l’apressa podem tenir certa compassió del protagonista però l’autor no permet aquestes concessions, no es recrea en la llàstima i, per tant, eliminada la part més humana del protagonista, no ens hi deixa ni acostar.

Si bé la lectura d’aquest llibre no és apta per tots els lectors, cal entendre la innovació que l’autor va aportar en la narrativa del moment. La importància i influència que Knut Hamsun va tenir en autors posteriors de renom és evident i no deixa de ser sorprenent que un llibre escrit fa quasi cent anys conservi encara la seva vigència un segle més tard.

  • Adient per: descobrir un autor influent en la història de la literatura.
  • Contraindicat per: qui busqui històries amb principi i final o per qui els monòlegs interiors fregant la bogeria se li poden fer feixucs.

Dades del llibre:

  • Títol: Fam
  • Títol original: Sult
  • Autor: Knut Hamsun
  • Traducció: Anne-Lisa Cloetta i Adriana Plujà
  • Nº de pàgines: 176 pàgs.
  • Editorial: EMPURIES
  • Llengua: Català
  • Any de l’edició: 2008
  • Any de publicació: 1890

“La paraula nova em tortura sense parar. M’havia fet una idea del que no havia de significar, però no havia pres cap decisió sobre el que havia de significar. És una qüestió secundària, em vaig dir en veu alta. La paraula ja s’havia inventat i aquesta era la qüestió principal” (…) Si jo mateix m’he inventat una paraula, aleshores jo mateix tinc el ple dret de decidir-ne el significat… Jo mateix sentia com fantasiava, fins i tot ho sentia mentre parlava. La meva bogeria era un deliri de feblesa i esgotament, però no havia perdut el coneixement.”

CLAUS Y LUCAS, d’Agota Kristof

9788494165948Valoració: 4/5

Com un cop de puny. Aquesta novel·la és d’aquelles que et deixa estabornit, commogut i fet pols. No passa sovint trobar llibres que et deixin tan baldat i quan en trobes un, com aquest és el cas, en gaudeixes la lectura per la valentia de la seva autora, però alhora part de tu desitja que s’acabi perquè no és senzill digerir tant patiment. I és que la pròpia autora ja deixa ben clar en el pròleg que “no puedo volver a leer mis libros, porque me hieren de verdad, o tal vez porque me parezco demasiado a mi escritura seca, negativa desesperanzada”.
L’autora recupera les memòries del seu passat per elaborar una novel·la dura i tràgica, contundent i corprenedora. Estructurada en tres parts clarament diferenciades, la novel·la narra la vida de dos germans a Hongria des de les acaballes de la Segona Guerra Mundial fins després de la revolució hongaresa. La història comença quan els dos germans són encara molt petits i on la cruesa de la realitat és evident en la forma de vida de la seva família i dels que els envolten. Aquestes condicions de misèria fan que la infantesa viscuda estigui envoltada d’una realitat especialment inhumana. Tant és així que la novel·la descriu sense endolcir ni intentar suavitzar les condicions en les que els toca viure i com van s’ho fan per suportar els horrors del moment. Per aconseguir-ho, els infants es veuen obligats a adoptar una forma de fer, pensar i viure molt diferent a la que els correspondria a la seva edat.
La novel·la és extremadament dura perquè així com la guerra arrenca i talla la vida de moltes persones, també ho fa en aquest cas amb la infantesa del dos germans, eradicant la innocència pròpia de l’edat per convertir-la en un instint extrem de supervivència. D’aquesta forma els dos germans abandonen tot rastre infantil per convertir-se en adults però, sobretot, en supervivents. D’aquesta forma, es forcen ells mateixos a créixer i madurar de la la manera que aprenen segons el que veuen arribant a infringir-se càstigs per acostumar-se al dolor, tornant-se despietats i autoritaris, i eliminant tot sentiment caritatiu si això va en contra del que els és útil per sobreviure. I aquí es on rau la duresa de la novel·la, en explicar com dos nens poden convertir-se pràcticament en monstres descarnats per causa de les condicions a què són sotmesos, i aconsegueixen deixar de banda els sentiments i eliminar l’empatia dels seus caràcters. L’únic que no abandonen és el sentit de la justícia, extrema si cal, que fa que siguin generosos amb qui es porta bé amb ells però alhora cruels amb qui no. A mida que aprenen a sobreviure, perden també la capacitat de sentir compassió.
L’estil de l’autora en aquest llibre és tan cru i directe com la història que explica. No hi ha elements sobrers ni excessius. Narra el just i la resta ho posa el lector. No calen floritures. No cal recrear-se en la misèria ni els drames. L’autora exposa el fet, directe, com un cop de puny. I aquest estil, a més de facilitar-ne la lectura, li aporta que el missatge arribi clar, sec, contundent. No hi ha concessions.
En aquesta novel·la no hi ha espai per l’alegria. El drama hi és present en cadascun dels moments que narra. Sens dubte és un llibre colpidor, descarnat i cruel.

Tot i que la història que narra va ser escrita inicialment de forma independent i publicada al seu país d’origen en tres llibres separats, al meu entendre és un error i ha estat una bona elecció que l’edició castellana l’hagi tractat com una sola novel·la encara que amb tres parts ben diferenciades tant en la història com fins i tot amb l’estil, sense deixar de ser dur en cap moment. Amb una primera part altament brillant, una segona menys impactant però més plural i una tercera molt més complexa que segurament reclama una segona lectura del conjunt, crec que no tindria sentit la publicació de tres llibres independents quan es narra la mateixa història, encara que no sigui de forma contínua cronològicament ni se centri sempre en el mateix personatge. Per mi el conjunt preval sobre els protagonistes, especialment en aquest cas.

Malgrat ser un llibre que m’ha agradat, se’m fa difícil recomanar-lo a qualsevol lector, o fins i tot tornar-lo a llegir per la seva càrrega emocional.

  • Adient per: qui tingui l’estómac per llegir una bona novel·la d’una gran cruesa
  • Contraindicat per: qui no estigui disposat a llegir sobre misèries, crueltats o l’absència d’empatia.

Dades del llibre:

  • Títol: Claus y Lucas
  • Títol original: Le Grand Cahier, La Preuve, Le Troisième mensonge
  • Autor: Agota Kristof
  • Traducció: Anna Herrera Ferrer i Roser Berdagué Costa
  • Nº de pàgines: 448 pàgs.
  • Editorial: EL ALEPH
  • Llengua: Castellà
  • Any de l’edició: 1986, 1988, 1991
  • Any de publicació: 2014

“Las heridas físicas no tienen importancia cuando las recibo yo. Pero si tuviera que infligirle yo una a alguien, se convertiría en otro tipo de herida para mí, que no sé si podría soportar”.

“Ahora ya soy bastante mayor para saber la verdad. Hacerse preguntas es peor que saberlo todo”.

“Duerme bien, Mathias. Y cuando tengas demasiado dolor, demasiado pesar, y si no quieres contarselo a nadie, escríbelo. Eso te ayudará”.

LA IMPACIÈNCIA DEL COR, d’Stefan Zweig

9788477274858Valoració: 4/5

En aquest llibre, escrit el 1939, Zweig ens situa just abans d’iniciar-se la primera guerra mundial. Centrant la narració en la figura d’Anton Hofmiller, un tinent de cavalleria austríac, l’autor ens narra una història sobre la condició humana, sobre la innocència i el desig, sobre la compassió i la responsabilitat, tocant d’aquesta manera els aspectes principals sobre els quals gira el nostre comportament i, especialment, els nostres sentiments alhora que analitza la responsabilitat sobre els nostres actes, ja siguin realitzats de forma pretesa o involuntaris.
Tot just començar el llibre, Zweig ja demostra novament la seva habilitat per situar-nos en l’Àustria pre-primera guerra mundial fent una reconstrucció precisa i detallada dels personatges, hàbits i ambientació de principis de segle XX. Tanmateix no la recrea de forma carregosa, sinó que la fa apta per a qui té/mostra recel quan se li presenta la lectura d’un llibre clàssic. Cal dir que a l’hora d’escriure els llibres de forma amena, al mateix temps que ben escrita i rica en detalls, Zweig hi mostra una gran destresa.
Així, a partir de la relació fortuïta de l’Anton, principal protagonista de la història, amb la família Kekesfalva formada principalment pel pare, vidu i benestant, i les seves dues filles, Zweig ens explica una història on tot gira al voltant dels sentiments i ho fa introduint-los de forma mesurada, mentre fa néixer en el personatge principal característiques i facultats desconegudes fins a aquell moment. A partir d’aquesta trobada inicial i la relació posterior del protagonista (narrant la història en primera persona) amb la família Kekesfalva, l’autor ens descobreix no només la pròpia família sinó també la història que hi ha darrera d’ella mentre aprofita per descobrint-nos la personalitat del seu protagonista alhora que ho fa ell mateix. A través de la història que viu i relata, el protagonista va descobrint la seva pròpia personalitat, evolucionant com a persona, trobant aspectes desconeguts fins a aquell moment que el sorprenen fins i tot a ell.
Zweig ens parla sobre el desig de complaure, de la necessitat innata de satisfer i alegrar les ànimes tristes, de la compassió  com a arma de doble tall, la por a la sinceritat si aquesta ens porta a infligir tristor, la càrrega de les responsabilitat i l’assumpció de les culpes. Ens fa veure com és inherent a l’ésser humà el desig d’animar aquells que sentim propers, malgrat les circumstàncies. Zweig sap com jugar amb el lector, domina l’anàlisi dels sentiments i mitjançant la fina línia que separa l’agraïment, l’estimació, la compassió o la bondat, ens fa analitzar a través del seu text aquest conjunt d’emocions que ens va despertant, també a nosaltres, mentre avancem en la lectura: ens parla de la innocència de l’inexpert, dels sentiments que despertem, no de forma sempre pretesa, i de les nostres intencions que no sempre van de la mà del resultat que n’esperem.
En ocasions té un aire Shakespearià per com tracta les relacions entre les persones i les contradiccions internes en les que s’hi cau. Zweig va teixint magistralment l’escenari com si d’una obra de teatre es tractés, fent-nos conèixer els personatges per, un cop passada la meitat del llibre, deixar anar tot el torrent acumulat. Res es gratuït ni sobrer en la prosa de Zweig. Tot està disposat en el seu adient ordre per tal d’omplir de contingut i detalls l’essència de la seva intenció aparentment simple però en realitat plena de matisos. L’autor té l’habilitat de saber emprar en les seves novel·les les pàgines que la història necessita, ja siguin poc més de 100 en “carta d’una desconeguda” o les més de 400 en aquest llibre.
De tant en tant és necessari tornar als clàssics. I aquest llibre sens dubte ens fa veure el per què.
  • Adient per: qui vulgui un llibre que tracti sobre sentiments escrit amb una prosa de molt alt nivell.
  • Contraindicat per: malgrat tenir davant un gran llibre, l’etiqueta de “clàssic” fa que el defugi. Una llàstima.

Dades del llibre:

  • Títol: La impaciència del cor
  • Títol original: Ungeduld des Herzens
  • Autor: Stefan Zweig
  • Traducció: Joan Fontcoberta
  • Nº de pàgines: 424 pàgs.
  • Editorial: QUADERNS CREMA
  • Llengua: Català
  • Any de l’edició: 2010
  • Any de publicació: 1939

“Cap culpa no resta oblidada mentre la consciència en tingui coneixement”.

“L’home accepta amb més prompta facilitat el pitjor dels flagells quan sap que  cau amb el mateix rigor sobre l’esquena del veí”.

“Aquell a qui el destí colpeja una vegada amb duresa roman per sempre vulnerable”.

“Ens havíem ferit l’un a l’altre sense proposar-nos-ho i temíem cada nova paraula que es digués”.

“Els pitjors mals d’aquest món no són causats per la maldat i la brutalitat,sinó per la feblesa”.

“Tan sols quan un sap que és una cosa també per a d’altres, descobreix el sentit i la missió de la seva pròpia existència”.

“Les nostres decisions depenen de l’adaptació a la condició social i a l’entorn en una mesura molt més gran que no estem disposats a reconèixer. Una part considerable del nostre pensament es limita a transmetre automàticament impressions i influxos recollits molt de temps enrere”.

Títols de l’autor ressenyats en aquest blog: “La impaciència del cor“, “Carta d’una desconeguda“.

EL GRAN GATSBY, de Francis Scott Fitzgerald

9788499301440Valoració: 4/5

És difícil fer la ressenya d’una novel·la tan famosa i tan àmpliament comentada i debatuda. Però no per més coneguda la història fa que sigui menys interessant.

Si bé és cert que la història ha estat versionada diverses vegades en el cinema, i en múltiples ocasions molt ben recreada, no està de més llegir-ne la novel·la ja que sempre ens aporta quelcom diferent i ens permet imaginar la història a la nostra manera, deixant que la nostra forma de ser ompli els buits que la història deixa i ens mostra.

Centrant-nos en el llibre, és evident el per què Francis Scott Fitzgerald està considerat uns dels grans escriptors americans de tots els temps i aquesta novel·la en concret una de les seves grans obres. La prosa de Fitzgerald és tan precisa, meticulosa i continguda com excessiva, desmesurada i opulenta és la història que narra. L’autor agafa un personatge misteriós encarnat en la persona de Jay Gatsby i l’envolta d’un món d’excessos i excentricitats i és a través de la història que el personatge de Gatsby creix a l’hora que augmenta el seu misteri, però sobretot creix més encara quan es torna humà i proper, quan l’autor l’allunya de l’excés i de la barrera que el personatge crea mitjançant les pertinences i riqueses que atresora. I és en aquesta part de la història on els excessos prenen sentit, on s’entenen els motius, personalitat i sentiments del seu personatge i l’enriqueixen de matisos. És al despullar el personatge de les seves pertinences quan el veiem tal com és. I aquest és el punt clau del llibre, la millor part, quan s’elimina tot allò superficial i se’ns permet veure com és el personatge en realitat.

Amb una prosa perfectament escollida, amb un temps narratiu que avança al ritme necessari per permetre copsar la personalitat de Jay Gatsby, s’entén perfectament el per què és considerada una gran novel·la, una obra mestra de la la literatura americana del segle XX.

L’única mancança que li trobo és la seva curta extensió. Llegida quasi un segle després de la seva edició, em pregunto com seria si s’hagués fet avui. Potser si hagués estat escrita en la nostres temps parlaríem d’una novel·la dues o tres vegades més extensa ja que Ia història de sobres ho permet, però potser és gràcies a la seva curta extensió que permet a l’autor mantenir els misteris sobre la personalitat de Gatsby i no desvetllar-los més enllà del necessari, fins fer-ho en el seu moment adient.

  • Adient per: qui busqui llegir un clàssic de la novel·la americana ambientada a principis del segle XX.
  • Contraindicat per: només qui conegui massa la història degut a les seves diverses adaptacions cinematogràfiques. Tot i així val la pena la seva lectura.

Dades del llibre:

  • Títol: El gran Gatsby
  • Títol original: The great Gatsby
  • Autor: Francis Scott Fitzgerald
  • Traducció: Ramon Folch i Camarasa
  • Nº de pàgines: 224 pàgs
  • Editorial: LABUTXACA
  • Llengua: Català
  • Any de l’edició: 2010
  • Any de publicació: 1925

“Un somriure que et comprenia exactament fins al punt que desitjaves ésser comprès, que creia en tu tal com t’agradaria creure-hi tu mateix”.

“La lluna brillava damunt la casa de Gatsby, conservant la bellesa de la nit, sobrevivint a les rialles i als sons del seu jardí silenciós”.

“Només el vell somni continuà debatent-se, mentre la tarda moria, intentant tocar allò que ja no era tangible”.

“Demà correrem més, allargarem més els braços… Així avancem, barques contra el corrent, arrossegats constantment cap al passat”.

 

SÍ, de Thomas Bernhard

349siValoració: 4/5

Amb aquest text, Thomas Bernhard explora el seu interior a partir d’una situació aparentment irrellevant. La visita que el protagonista fa a un amic i conseller amb la intenció d’explicar-li el que li succeeix serveix com a excusa per analitzar i explorar el seu propi estat anímic, les seves inquietuds i dubtes, la seva paràlisi creativa i les seves mancances com a persona i com a científic. No és només mitjançant l’estreta relació de l’amic amb el protagonista del relat que l’autor analitza el seu propi estat sinó també, a causa de la visita d’unes persones desconegudes pel protagonista, la trobada entre els diferents personatges la que li permet descobrir qui és ell i com desbloquejar el moment depressiu en el que es troba causat per les altes pressions i exigències que ell mateix s’imposa pel fet de tenir-se en tan alta autoestima i que li causa la malaltia de no estar al nivell de les seves pròpies expectatives.

A partir d’aquesta motivació personal per despullar-se mentalment, l’autor escriu una novel·la que se centra principalment en els pensaments, i és aquí con cal dir també que la lectura del llibre no és fàcil ja que l’autor tendeix a l’autorepeticio i pot semblar un xic recargolat. Tot i així, aquest fet és perfectament comprensible i fins i tot justificable ja que en el llibre s’hi analitza el pensament humà i si l’autor repeteix i dóna voltes sobre la mateixa idea una i altra vegada és perquè en el fons això és un acte propi de les persones. O potser no és cert que sovint, quan tenim maldecaps o preocupacions donem mil voltes al mateix pensament del qual no sempre en podem trobar la solució i aquest cercle viciós ens fa entrar encara més en el pou sense fons que és el nostre interior?

Més enllà del format de la narració, que convé llegir amb pausa per permetre que entrin les reflexions, un s’habitua força ràpidament al seu estil i el llibre és enriquidor perquè va més enllà de les reflexions del protagonista sobre sí mateix, tracta les relacions amb els demés, sobre el que implica, què se n’obté i què se’n pot esperar (també d’un mateix) i tracta el fet que, de vegades, allò que un intueix no és el que passa de veritat per l’interior de les persones ni aquestes són com sovint són vistes pels demés.

La conclusió de tot plegat és que l’estat anímic es fràgil, i convé conservar-lo i cuidar-lo perquè és el que ens queda quan despulles la vida de les coses externes.

  • Adient per: qui busqui un llibre que li permeti reflexionar sobre la condició humana.
  • Contraindicat per: qui n’esperi una història més enllà de la que transcorre per l’interior dels personatge.

“Quan la soledat ja no té cap sentit i de cop i volta es torna improductiva, s’ha d’aturar”.

“Permanentment provem de descobrir causes ocultes i no avancem, només compliquem i alterem allò que ja és prou complicat i està prou alterat. Busquem un culpable de la nostra sort, la qual la major part del temps, per ser honestos, només podem qualificar de mala sort. Especulem sobre què hauríem fet diferent o millor i què possiblement no, perquè hi estem condemnats, però no ens porta enlloc. La catàstrofe era inevitable, diem aleshores, i ens quedem un quant temps, encara que només poc temps, tranquils”.”

“En realitat ja no calia cap conversa audible entre ella i jo, perquè de fet ja havíem conversat tota l’estona, encara que no fos amb paraules dites”.

“Conscients que no hi ha res en absolut segur i que no hi ha res en absolut perfecte, hem de, encara que sigui amb la inseguretat més gran i amb el dubte més gran, començar i avançar en allò que ens hem proposat. “

Dades del llibre:

  • Títol: Sí
  • Títol original: Ja
  • Autor: Thomas Bernhard
  • Traducció: Clara Formosa Plans
  • Nº de pàgines: 117 pàgs.
  • Editorial: EL GALL EDITOR
  • Llengua: Català
  • Any de l’edició: 2016
  • Any de publicació: 1978

SUKKWAN ISLAND, de David Vann

poridentidadValoració: 4/5

En aquesta novel·la de David Vann, l’autor situa els protagonistes en un entorn fred, inhòspit i deshabitat. La illa de Sukkwan és una part més de la història i l’escenari on es desenvolupa l’acció. I és aquest entorn, aïllat de la resta de la humanitat on l’autor despulla la personalitat, pors i misèries dels seus personatges i la relació que tenen entre ells.

Tal i com hem pogut llegir en altres novel·les amb escenari de tipus post apocalíptic  com pot ser “La carretera” de Cormac McCarthy l’eix central de la novel·la tracta sobre la relació entre un pare i el seu fill, i també l’entorn com a factor desencadenant de la història. Aquest entorn claustrofòbic, asfixiant, on conviuen els personatges és un escenari que presenta unes condicions ambientals extremes, que posa a prova la supervivència dels personatges, i aquest fet potencia que erigeixi en ell la cruesa de la relació entre el pare i el fill, l’angoixa que pateixen, les dificultats per entendre la situació en que es troben i el coneixement de la personalitat real i íntima dels seus personatges. Són aquests aspectes els que donen sentit a la novel·la i els que et mantenen en tensió mentre romans atrapat al llibre, fins a la seva fi.

En termes estilístics, l’extensió de la novel·la encaixa perfectament amb la història que narra, de forma que el ritme sempre es manté constant, tens i tibant com el fil que uneix la relació entre els protagonistes.

Sens dubte un gran llibre, alhora que també dur i cru, i que és la resposta de David Vann a la seva pròpia història personal.

  • Adient per: qui busqui explorar les relacions familiars en condicions dures.
  • Contraindicat per: qui busqui una lectura senzilla o plàcida.

Dades del llibre:

  • Títol: Sukkwan island
  • Títol original:
  • Autor:
  • Traducció: Francesc Rovira Faixa
  • Nº de pàgines: 176 pàgs.
  • Editorial: LABUTXACA
  • Llengua: Català
  • Any de l’edició: 2012
  • Any de publicació: 2008

Títols de l’autor ressenyats en aquest blog: “Sukkwan Island“, “Desolacions. Caribou Island“.

L’AMOR FORA DE MAPA, de Roc Casagran

9788494373695Valoració: 4/5

Aquesta és la primera novel·la de Roc Casagran que he llegit i l’he enfrontat amb cert recel. Mal m’està dir-ho, per més que estimi el meu país no tinc gaire tendència a llegir literatura d’autors catalans, potser per por a que el fet de la proximitat m’impedeixi agafar la distància necessària per submergir-me en el món nou que espero trobar-me quan començo un llibre. I he fet molt bé de vèncer aquest recel perquè “l’amor fora de mapa” és un gran llibre i, en aquest cas, l’he sentit molt i molt proper.

Sense apartar la mirada del passat, farcint el llibre de records, en Roc Casagran parla de la vida, d’aquelles petites coses que formen part de la nostra quotidianitat i que totes juntes conformen les grans coses que ens importen: l’amistat, la família i l’amor que engloba ambos móns.

Les dificultats, les mancances i pèrdues, les victòries i alegries que ens podem trobar en la vida, especialment al voltant dels trenta i escaig anys, són els eixos en que gira el llibre. Més enllà de la història, més enllà del punt de partida i del final, el que tracta és allò que ens preocupa, allò del que estem formats, allò en que consisteix el nostre dia a dia i que ens afecta; com ens relacionem amb els demés però sobretot, amb nosaltres mateixos. Perquè potser aquesta és la relació més difícil.

Sense buscar-hi defectes n’hi trobo un: les anades i vingudes temporals trenquen en algun moment la continuïtat de la història especialment a partir de la meitat del llibre on cada cop són més freqüents però, tractant-se de records, ja ho té que van i venen sense un ordre cronològic.

Potser l’amor és fora de mapa, però queda ben encabit dins d’aquest gran llibre.

  • Adient per: gaudir d’un llibre molt ben escrit, que té cura de les paraules i que ens retrata la vida i l’amor.
  • Contraindicat per: qui les petites poesies que intercala en la novel·la el facin fer-se enrera tot i que no hi sobrin en absolut.

Dades del llibre:

  • Títol:L’amor fora de mapa
  • Títol original: L’amor fora de mapa
  • Autor: Roc Casagran
  • Traducció: –
  • Nº de pàgines: 216 pàgs
  • Editorial: SEMBRA LLIBRES
  • Llengua: Català
  • Any de l’edició: 2016
  • Any de publicació: 2016

“La tristesa ho humitejava tot però les llàgrimes eren seques”.

“La solitud és tornar de viatge i que ningú t’esperi”.

“”I llavors et preguntes on és tothom, on s’han ficat els amics, i potser hi són, però no goses picar cap porta, perquè no sabries pas per on començar, o perquè no voldries molestar, o perquè ets un covar, simplement. Jo l’únic timbre que tenia ganes de prémer era el teu, Eldar, i potser no t’hauria explicat gaire res, potser n’hauria tingut prou plorant aferrat al mòbil, i tu, a l’altra banda, en un silenci de “sóc aquí i sempre hi seré””.