CERCO, de Carl Frode Tiller

9788494378287Valoració: 3/5

En aquest primer volum de la trilogia del mateix nom, Carlo Frode Tiller ens proposa una novel·la coral on se serveix del recurs de la pèrdua de memòria d’un dels personatges, en David, per construir un món al seu voltant. Mitjançant aquesta l’amnèsia d’en David, se situa al personatge al centre de la història per, a través de les persones que van seu clau en la seva adolescència anar reconstruint la personalitat, no només del personatge central (absent en la narració, subjecte passiu de la història) sinó també de la resta del que podríem denominar la comunitat). Tant és així, que el propi nom ja indica aquesta voluntat de reconstrucció i restricció del personatge: “Cerco” fa referència a l’encerclament i delimitació, tant de la vida com de les característiques del personatge central, aprofundint en la seva personalitat. D’aquesta manera, el llibre gira sobre un eix central, i a mesura que anem avançant en la història anem coneixent els diferents matisos i punts de vista per acabar formant-nos una imatge del David.

Però el llibre és més que això, és més que narrar la vida d’en David, i és aquí on hi rau la pluralitat i la riquesa de la novel·la: no només coneixem en David a través del que expliquen els seus personatges sinó que també coneixem les històries de cadascun d’ells ja que l’autor intercala la vida en present dels tres personatges que “col·laboren” en el relat, amb la de les cartes que ells mateixos escriuen al David. D’aquesta forma tenim tres personatges principals (quatre si incloem el personatge “absent”) on tots ells tenen el mateix pes en la història. Aquesta varietat de personatges li dóna riquesa al text pel que fa a la retrospectiva i revisió del passat del David, alhora que també veiem les seves pròpies vides en el present, de forma independent a la resta de personatges.

Amb tots aquests elements, seria fàcil perdre el fil o fer una història complicada de seguir ja de vegades succeeix que en novel·les corals el lector es perd entre tant personatge, canvi sovint de narrador etc., però en aquest cas l’autor salva hàbilment l’escull marcant clarament tres parts diferenciades segons el narrador, dividint la novel·la en tres grans blocs (corresponents a cadascun dels personatges) per tal de facilitar-ne la lectura. D’aquesta manera, i amb l’ús d’un vocabulari molt planer, la lectura es fa força amena.

Així doncs, la novel·la no pretén ser un trencaclosques sinó una anàlisi de com la nostra forma de ser és rica en matisos, complexa, i alhora diferent segons el punt de vista de cadascuna de les persones que s’han anat tractant. Per tant, la qüestió que queda a l’aire sempre es “qui som en realitat”? Pot algú afirmar que ens coneix completament? Aquest és el punt de fons de la novel·la, on es pretén desentrellar la vida d’una persona mitjançant els qui l’envolten. Amb aquest propòsit, el llibre tracta sobre les relacions humanes entre amics, pares i fills, parelles… i com en totes les relacions humanes hi trobem dubtes, culpabilitats, emocions, tristors, mort, falsedats… en funció dels diferents personatges es tracten uns temes o altres però, al final i si ajuntem les diferents històries, podríem dir que es toquen tots els elements clau que componen la vida. És cert també, que l’autor no deixa gaire espai a alegries o positivisme, la majoria del llibre és desesperançador. Malgrat això, no arriba a ser trist, motiu pel qual la seva lectura, tot i ser molt crítica, no et remou la consciència ni t’impacta de forma contundent

Amb parts més interessants que d’altres, probablement millors les que parlen en retrospectiva, aquesta obra de Tiller desperta interès pels diferents punts de vista dels personatges, amb un final que t’atrapa i et deixa amb ganes de continuar amb la trilogia. L’estarem esperant!

  • Adient per: descobrir una nova veu de la literatura nòrdica i veure com calen diferents punts de vista per conèixer realment com és una persona.
  • Contraindicat per: qui defugi les novel·les corals o amb  principi i fi molt marcats.

Dades del llibre:

  • Títol: Cerco
  • Títol original: Innsirkling
  • Autor: Carl Frode Tiller
  • Traducció: Cristina Gómez-Baggethun
  • Nº de pàgines: 334 pàgs.
  • Editorial: SAJALIN EDITORES
  • Llengua: Castellà
  • Any de l’edició: 2016
  • Any de publicació: 2007

“A diferencia de nosotros, parecían incapaces de entender que el arte, la literatura y la música eran lo que le confería sentido a la vida y lo único de lo que merecía la pena hablar.”

“Me doy perfectamente cuenta de lo bien que me sienta significar algo para alguien, tener la oportunidad de dar algo de mí mismo a otra persona, es una banalidad, pero no puedes saber hasta qué punto es cierta si no te ha golpeado la soledad”.

“Guardé la almohada sobre la que ella había soñado sus sueños. Todas las noches del año posterior a su muerte, usé su almohada con la esperanza de que me ayudara a verla en sueños”.

“Cuando ya no hay nadie que pueda documentar nuestra vida (…), cuando ya no hay nadie que nos ría las gracias o se enfade con nuestro mal humos, cuando no hay nadie que nos recuerde quienes somos y nos anime a ser quien podemos ser, nos derrumbamos y desaparecemos”.

“Y menos aún soporto mi mirada, encontrarme con ella en el espejo es casi lo peor, no sé exactamente por qué, quizá porque los ojos son lo único que reconozco del hombre que en su día fui, me ha llevado tiempo y esfuerzo aceptar la idea de que moriré pronto y, cada vez que veo mis propios ojos, veo mi viejo yo, y entonces es como si retrocediera varios pasos en el proceso de aceptación, es como si al verme los ojos se me despertara una esperanza y no quiero que me pase eso, no quiero que mi viejo yo me engañe con falsas esperanzas, quizá esto sea lo que subyace a mi miedo a ver mi propia mirada”.

LA SALVACION DE UNA SANTA, de Keigo Higashino

9788466652766Valoració: 3/5

La literatura japonesa sovint és relacionada amb autors com Murakami, Yoshimoto, Kawakami i, si bé tots ells són força diferents, sí que comparteixen aspectes en la seva literatura com són els temes que tracten: les relacions sentimentals, els somnis, l’apreciació del detall i la senzillesa. Normalment aquests elements formen la base de la literatura japonesa. Però tot i així, també hi ha altres autors que toquen gèneres diferents o fins i tot utilitzen recursos distints, diguem que menys contemplatius o onírics. I Keigo Higashino n’és un exemple amb les seves novel·les policíaques. No en va és un súper-vendes al Japó amb milions de llibres venuts, malgrat ser força desconegut a casa nostra.

En aquesta novel·la, la segona publicada al nostre país, en Keigo Higashino (enginyer i escriptor de professió) adapta novament els elements típics de la literatura japonesa a la literatura policíaca o novel·la negra. Tant és així que es desmarca completament del que estem acostumats a trobar en un llibre d’aquesta temàtica ja que el ritme i el contingut s’allunyen del que estem habituats, és buscar l’efectisme cada vegada, pensant descaradament en una adaptació fàcil al cinema. El plantejament d’Higashino és un altre, més clar. El que fa l’autor és presentar-nos d’entrada els personatges i el crim a resoldre. A partir d’aquí, a diferència de la típica novel·la negra, en aquest llibre pràcticament no hi ha sorpreses, no hi ha cops d’efecte, ni girs de guió inversemblants (sempre em ve al cap “La noia del tren” quan parlo d’això). Amb Higashino tampoc hi ha personatges que apareguin en moments finals per acabar convertint-se en elements clau en la resolució del crim.

En aquest llibre, Keigo Higashino fa una aposta pel gènere més honesta en aquest aspecte i més respectuosa amb el lector. Així doncs, el llibre se centra en la resolució del cas, en el que seria la investigació policial exhaustiva de les proves i dels sospitosos. I aquí hi ha principalment la diferència, en anar desgranant el trencaclosques. Probablement en aquest punt és on es nota la vessant d’enginyer de l’autor en buscar la solució al problema més que introduir cops d’efecte.

Aquest estil fa que la novel·la sigui diferent al que estem acostumats, i és bo per veure noves formes de tractar el gènere. Igualment, l’absència de girs inversemblants fa que el lector no se senti enganyat tot i que provoca que en certs moments pugui semblar que la història no avanci gaire. De totes maneres, reitero que tracta sobre una investigació policial, pel que és lògic que no tot es resolgui de forma ràpida.

Malgrat no estar a l’alçada de l’anterior novel·la publicada per l’autor (“La devoció del sospitós X“), el llibre t’atrapa, aconsegueix ficar-te en la història i et convida a participar en esclarir i endevinar des del principi el que ha succeït. I aquest és el seu mèrit ja que aconsegueix el que hauria de ser la finalitat bàsica d’un llibre d’aquest gènere: entretenir sense enredar, usar l’enginy i no l’engany.

  • Adient per: qui busqui una novel·la policíaca diferent als estils americans o nòrdics.
  • Contraindicat per: qui no encaixi amb el ritme de vegades pausat de la literatura japonesa.

Dades del llibre:

  • Títol: La salvación de una santa
  • Títol original: Seijo no Kyûsai
  • Autor: Keigo Higashino
  • Traducció: Francisco Barberán
  • Nº de pàgines: 352 pàgs.
  • Editorial: EDICIONES B
  • Llengua: Castellà
  • Any de l’edició: 2014
  • Any de publicació: 2008

LES NOIES, d’Emma Cline

9788433915368Valoració: 3/5

Algunes vegades succeeix que només en llegir els primers paràgrafs d’un llibre tens la plena sensació que es tractarà d’una lectura que t’entrarà fins al fons, que et provocarà una necessitat imperiosa de voler copsar cada paraula fins a la fi de la seva lectura. N’ets conscient del seu potencial des del seu inici. Llibres d’aquells que preferiries llegir de forma mesurada per no accelerar-ne la seva lectura i evitar d’aquesta forma arribar al final del llibre sense que ni te n’adonis, però que el  ritme que l’autor (o autora en aquest cas) imprimeix a la història et dificulten aquesta tasca. No passa sovint aquest fet, i menys encara quan estem parlant d’una escriptora tan jove i tenint en compte que es tracta de la seva primera novel·la. Més enllà d’incerteses, dubtes o frivolitats, la joventut de l’autora fa que traspuï genuïnitat, la sensació que allò és real i fins i tot possible, i que ho vius de forma semblant a com ho va fer l’escriptora al plasmar els seus sentiments.

En començar les primeres pàgines es fa evident que l’inici de la novel·la és brillant, Emma Cline aconsegueix captar l’interès del lector utilitzant una prosa mesurada però no impostada, precisa però no forçada, que et sedueix i et força a devorar pagines, que t’imbueix de pensaments i sensacions a un ritme vertiginós. Podríem dir que el primer terç del llibre és realment apassionant.

Un cop avançada la lectura i superada la introducció de personatges, la recreació ambiental i la posada en escena, el llibre deixa pas a un ritme menys frenètic, menys reflexiu i més centrat en l’acció, més descriptiu del que suposa la vida en una secta i com aquestes són utilitzades per captar fidels. En aquest tram el llibre decau en relació a la primera part. No dic que no estigui bé, però el nivell inicial aconseguit era realment elevat com per ser capaç de mantenir-lo durant molt temps. Potser en aquest punt sí es nota una certa inexperiència d’Emma Cline però sempre si la comparació és respecte a la primera part. Per contra, sí que fa bé exposant el punt de vista de la protagonista en temps present i rememorant la història en forma de “flaixbacks”. I és una bona elecció perquè la part de la narració en present és intercalada en dosis molt petites, donant la sensació que es fet així únicament per agafar aire, per permetre al lector recuperar-se, tot i que per contra li resta part de la capacitat de sorprendre al avançar el fet que desencadena i culmina la història.

Finalment, és en la tercera part del llibre on es desenvolupa l’acció que durant tota la lectura ha anat avançant encara que accelera excessivament el moment decisiu. En certa manera té sentit el per què ho fa d’aquesta forma ja que no sembla la intenció de l’autora explicar els fets sinó el seu impacte, la forma d’arribar a aquest punt en que res sembla importar. I és que aquest llibre tracta sobre l’adolescència sovint complicada, sobre el creixement personal dels joves cap a l’adolescència, els perills que comporta la fragilitat del caràcter en les persones en edats tendres, la manipulació i facilitat en caure en adoracions i enlluernaments, en cop idolatrem persones ignorant a la vegada els avisos que la nostra pròpia forma de ser ens envia. Com la rebel·lia i les ganes de voler demostrar poden superar les pròpies creences i formes de ser. La necessitat d’escapar de la rutina, del futur que els pares i familiars projecten sobre tu i sobre el qual et vols rebel·lar, sobre les ànsies que els adolescents tenen de buscar els límits de les coses, la necessitat de llibertat i d’experimentar coses noves.  Tracta per tant sobre la fragilitat, sobre els riscos d’emmirallar-nos en els demés i sobre la línia que separa la cordura de la bogeria i en com de delicades són les decisions que prenem a la vida i fins a quin punt poden marcar el nostre futur.

  • Adient per: qui busqui una història sobre els riscos de la fragilitat adolescent i el poder de les sectes.
  • Contraindicat per: qui defugi novel·les amb dosis de sexe i personatges marginals.

Dades del llibre:

  • Títol: Les noies
  • Títol original: The girls
  • Autor: Emma Cline
  • Traducció: Ernest Riera
  • Nº de pàgines: 312 pàgs.
  • Editorial: ANAGRAMA
  • Llengua: Català
  • Any de l’edició: 2016
  • Any de publicació: 2016

“Que estranyes són les escorrialles de la vida de l’altra gent apartades del seu context”.

“I jo què tenia? Les llàgrimes em degotaven per la barbeta i queien a la terra, prova agradable del meu patiment. Una absència dintre meu on em podia arraulir com un animal”.

“Potser confonia familiaritat amb felicitat. Perquè allò hi era fins i tot quan l’amor no: la xarxa de la família, la puresa del costum  i la llar. Hi passaves una quantitat de temps tan incalculable, a casa; i potser allò era el millor que podies esperar, aquella sensació de lloc clos, com quan busques la punta d’un rull de cinta adhesiva però no la trobes mai. No hi havia costures, ni interrupcions: tan sols les fites de la teva vida que havien quedat tan absorbides dintre teu que ni tan sols les podies reconèixer”.

DESOLACIONS. CARIBOU ISLAND, de David Vann

9788497878524Valoració: 3/5

El propi títol del llibre ja ens indica què en podem esperar d’ell: “Desolacions”; i és que així com en l’edició original el llibre es titula simplement “Caribou Island”, l’edició catalana va una mica més enllà i no deixa lloc a dubtes afegint “Desolacions” al títol original, el que suposa ja d’entrada en tota una demostració d’intencions i indicis sobre què tracta el llibre i què forma la seva centralitat.

En David Vann no deixa lloc a l’optimisme en les seves novel·les; en elles tot el que hi trobem són precisament “desolacions”, desastres personals i crisis emocionals. Tot el que narra i tot el que no explica conté allò que volem ocultar de les nostres vides. I les illes que formen part de la història (i també del títol) són les que encerclen i delimiten el terreny en que les nostres emocions es desenvolupen i hi tenen cabuda. I és que en aquesta novel·la, David Vann ens torna a sacsejar les emocions i els sentiments. De forma similar a com ja succeïa en l’anterior novel·la “Sukkwan Island“, l’autor ens torna a situar a Alaska per dibuixar un mapa territorial inhòspit, fred i dur de forma anàloga al mapa sentimental on situa els seus personatges. I així com a l’anterior novel·la se centrava en la relació entre pare i fill en aquesta ho amplia a tota la família i a les relacions intrínseques entre pares i fills que la componen i entre els matrimonis que la conformen. Els límits de l’illa de Caribou delimiten la frontera de la llibertat dels seus protagonistes, encaixats en un espai físic i mental limitat i sense aparent escapatòria ni possibilitat de llibertat. En el llibre l’atmosfera és asfixiant, claustrofòbica i sense bri d’esperança. I és precisament en aquests tipus d’escenaris on l’autor es mou millor, descrivint i matisant els sentiments i emocions dels personatges que pateixen aquesta situació i les seves condicions adverses (no només ambientals o climatològiques).

Probablement menys contundent que la seva predecessora “Sukkwan Island” sí que té com a punt a favor que aquesta novel·la és de lectura més fàcil al ser més coral, i mentre en l’anterior novel·la l’autor se centrava pràcticament de forma única en la història entre un pare i el seu fill, aquí se centra en les relacions entre tota la família (encara que més en alguns personatges que en d’altres). Aquest fet, al ser una història més plural, ajuda a que la lectura sigui més amena i variada i alhora evita una certa monotonia que de vegades feia presència en l’anterior novel·la. Aquí la pluralitat de personatges permet una lectura menys tancada i agobiant, encara que en contra cal dir que aquest fet li resta contundència i profunditat en els personatges clau.

Es tracta per tant d’una bona novel·la, molt dura i amb poc marge per l’optimisme o la felicitat cosa que cal destacar de l’autor ja que mostra una gran valentia al fer una novel·la que no és agradable de llegir ja que les emocions que et desperta no són precisament alegres ni positives. Però precisament per això es tracta d’una bona novel·la perquè de tant en tant convé mirar el costat fosc de les coses, encarar-lo i desafiar-lo tal i com l’autor ens desafia a nosaltres en les seves novel·les.

  • Adient per: qui vulgui explorar la cara fosca de les relacions humanes.
  • Contraindicat per: qui no vulgui llegir sobre drames personals o qui estigui buscant una lectura que simplement distregui.

Dades del llibre:

  • Títol: Desolacions. Caribou island.
  • Títol original: Caribou island
  • Autor: David Vann
  • Traducció: Francesc Rovira Faixa
  • Nº de pàgines: 264 pàgs
  • Editorial: EMPÚRIES
  • Llengua: Català
  • Any de l’edició: 2011
  • Any de publicació: 2011

Títols de l’autor ressenyats en aquest blog: “Sukkwan Island“, “Desolacions. Caribou Island“.

LOS IMPUNES, de Richard Price

9788439730859Valoració: 3/5

Tenia curiositat per llegir un llibre de l’aclamat guionista de grans sèries de TV com “The Wire”, “The Night Of”, etc. totes elles sèries de gran renom i que se situen entre les meves preferides. Lamentablement el resultat de la lectura del llibre no m’ha produït la mateixa satisfacció que sí aconsegueix com a guionista de les esmentades sèries. Quelcom similar em va passar amb Nic Pizzolatto amb el seu “Galveston”.

Analitzant el llibre, cal dir que aquest comença amb un to àgil, ràpid, però alhora compta amb un excés de personatges que dificulta la lectura i la seva assimilació. La gran proliferació de noms a les primeres pàgines del llibre i la multitud d’escenes i situacions impedeix determinar quina serà la historia en la que se centrarà el llibre si ve en pots tenir certa noció. Aquest fet, en el meu cas m’allunya de la història ja que em provoca recels al faltar concreció.

Superada aquesta primer sensació de dispersió, un cop passades les cent pàgines inicials, la història va prenent forma tot i que la narració del dia a dia del policia fa que narri casos que aparentment no tenen un desenvolupament posterior si bé et permeten conèixer millor el personatge i te’l preparen pel moment en que la història arrenca. Lamentablement has d’esperar fins que portes més d’un terç de llibre perquè això succeeixi. A partir d’aquest moment, el llibre, la estructura i la narració van prenent forma deixant cada cop més de banda els successos puntuals i es va centrant en les trames principals.

Tot i així, un cop el llibre avança i malgrat haver aconseguir captar el meu interès (especialment en la trama principal) sembla que el llibre no sap gaire cap on tirar, cap on decantar-se, i segueix tractant trames paral·leles algunes de les quals no tenen el pes ni el desenvolupament necessari. Per contra, altres trames que podrien haver estat desenvolupades i donar forma a una novel·la més complexa i rica, les deixa de banda i les tracta de forma molt superficial, esbiaixada. D’igual forma, a mida que avances en la novel·la te n’adones de com de bo podria haver estat el llibre si s’hagués enfocat de manera diferent perquè intenta cobrir tants flancs que deixa de banda el que hauria hagut de ser el principal. Potser aquí hi veiem la fusta de guionista del seu autor ja que la l’escenari que desplega permetria crear una molt bona sèrie policial per a la TV però queda molt diluït en el llibre ja que l’extensió que necessitaria per desenvolupar correctament els diferents flancs oberts seria massa gran per un llibre policíac (o almenys segons els cànons als que ens té acostumats la novel·la negra). Amb una novel·la més extensa, amb més elaboració dels diferents casos, més part d’investigació i més profunditat hagués aconseguit un resultat més rodó. Malgrat tot, crec que ho hauria d’haver intentat, vist el resultat.

Em queda la sensació que s’ha perdut una bona oportunitat de fer una gran novel·la de gènere negre ja que l’esforç que dedica a aconseguir que entenguem els principals personatges no el destina a crear l’escenari en el que es mouen ni els casos que ocupen la trama. I aquest és el principal punt feble del llibre.

  • Adient per: qui busqui una novel·la policíaca que se centri més en els matisos i la personalitat dels protagonistes que en el cas que tracta.
  • Contraindicat per: qui busqui una novel·la policíaca àgil i addictiva. Aquesta transcorre a ritme lent.

Dades del llibre:

  • Títol: Los impunes
  • Títol original: The whites
  • Autor: Richard Price
  • Traducció: Oscar Palmez Yáñez
  • Nº de pàgines: 416 pàgs.
  • Editorial: LITERATURA RANDOM HOUSE
  • Llengua: Castellà
  • Any de l’edició: 2016
  • Any de publicació: 2015

ERES HERMOSA, de Chuck Palahniuk

9788439731191Valoració: 3/5

Una provocació.

El que fa Chuck Palahniuk amb aquesta novel·la és provocar al lector, remoure-li consciències, sentiments i també crear-li certa vergonya evocant als seus instints més primaris.

Com ja feia amb “El Club de la lluita” tractant el nihilisme de la societat, amb “Asfíxia” parlant sobre la manipulació o amb “Nana” sobre el poder dels missatges (aquestes dues últimes pendents de ressenyar),  l’autor tracta temes que afecten a la societat i els porta als seus límits i, en aquest cas, li ha tocat el torn al món de la dona, al poder del seu gènere i a la necessitat humana sobre els articles de consum, per fer una crítica devastadora sobre la manipulació de la societat i no deixant precisament en gaire bona posició la humanitat (especialment el gènere femení). A partir de la idea de que la societat és hedonista i amb grans dosis d’addicció al consum, Palahniuk canalitza aquesta idea cap al món del plaer femení però en forma de crítica, com si volgués passar factura i crear distància amb novel·les romàntiques ensucrades en excés o amb literatura eròtica altament comercial com les “50 hombres de Grey”. L’autor abandona tot l’apropament romàntic d’aquestes novel·les i construeix una sàtira.

Amb un inici trepidant, atrevit, provocador i directe, l’autor et situa de forma ràpida en la història i et dóna una idea de cap on va el llibre. I amb aquest inici realment potent, volent o no (tal com succeeix en la pròpia història que narra) entres en el seu joc i li segueixes la corrent. Malgrat aquest inici, la història va decaient en interès i en versemblança (un cop acceptat el nivell inicial)  però no arriba a decaure com per voler deixar de llegir-lo fins al final. Un cop acabat el llibre tens la sensació que t’has deixa portar i li has seguit el joc, però també penses que a l’autor la història se li escapa de les mans.

Amb Palahniuk tot és un excés.

  • Adient per: qui busqui una crítica sobre la societat de consum i no rebutgi grans descripcions sobre el sexe.
  • Contraindicat per: qui senti vergonya per llegir sobre “certs” temes. La continència no és una de les caracterísitiques de Palahniuk i aquí les descripcions són realment detallades.

Dades del llibre:

  • Títol: Eres hermosa
  • Títol original: Beautiful you
  • Autor: Chuck Palahniuk
  • Traducció: Javier Calvo Perales
  • Nº de pàgines: 256 pàgs.
  • Editorial: LITERATURA RANDOM HOUSE
  • Llengua: Castellà
  • Any de l’edició: 2016
  • Any de publicació: 2014

PARÍS NO SE ACABA NUNCA, d’Enrique Vila-Matas

9788490327241Valoració: 3/5

Amb aquesta novel·la autobiogràfica Vila-Matas fa un salt al passat i ens situa en els seus inicis d’escriptor en el que hauria de ser la seva primera obra. I per tal d’escriure-la i formar-se com a escriptor lloga a Margarite Duras les golfes d’un estudi a París. A partir d’aquí, i de la seva profunda admiració per Hemingway, Vila Matas ens retorna i redescobreix l’esperit del Paris dels anys 70 i de les seves coneixences: Barthes, Perec, Adjani… Tal i com mes tard faria Woody Allen amb el propi Hemingway al Paris dels anys 20 a la seva brillant pel·lícula “Midnight in Paris”, Vila-Matas ens passeja per París, deixa que l’acompanyem en el seu viatge en la nostàlgia i formació coma a escriptor i ens fa partícips de les seves festes i anècdotes.
A partir d’aquí, a través de les seves memòries, l’autor despulla les seves carències i dificultats en el seu inici en l’art de la literatura, alhora que ens descriu la ciutat, els ambients i les seves vivències i ens convida a acompanyar-lo en el seu record de les passejades per Sant Germain, les seves lectures al Cafè de Flore, entre d’altres llocs emblemàtics de la ciutat de la llum. El llibre és un homenatge a la literatura i als autors que van viure a París durant un temps de la seva fructífera vida.

Indubtablement ben escrit, considero que el llibre té un cert excés de personatges, al meu gust, i malgrat entendre l’admiració de l’autor en tants d’altres escriptors, hi ha un cert abús de cites d’autors i d’experiències viscudes amb personatges famosos. És probable que aquest fet satisfaci als lectors que admirin els mateixos escriptors que el propi autor, però de vegades sembla més un homenatge al seu món que una novel·la pel gran públic, recreant-se en excés en anècdotes que serien irrellevants si les protagonitzessin personatges anònims. Per tant, tot i que en un inici he trobat el llibre interessant i ben escrit, al final se m’ha fet una mica feixuc després de tantes cites i experiències.

Crec que els homenatges agraden especialment a qui coneix el qui els fa o als propis homenatjats. La resta ens haurem de conformar en valorar la qualitat narrativa de l’autor.

  • Adient per: qui busqui una recreació de París en els anys 70 i un homenatge de la vida i literatura de Hemingway, o del propi Vila-Matas.
  • Contraindicat per: qui busqui una història més enllà d’un conjunt de situacions puntuals i anècdotes.

Dades del llibre:

  • Títol: París no se acaba nunca
  • Títol original: París no se acaba nunca
  • Autor: Enrique Vila-Matas
  • Traducció: –
  • Nº de pàgines: 240 pàgs.
  • Editorial: DEBOLSILLO
  • Llengua: Castellà
  • Any de l’edició: 2014
  • Any de publicació: 2003

“Un relato autobiográfico es una ficción entre muchas possibles”.

“Escribía ficción buscando acercarme, no a la realidad, sino a la verdad”.

“Piensen cuáles pueden ser las razones básicas para la desesperación. Cada uno de ustedes tendrá las suyas. Les propongo las mías: la volubilidad del amor, la fragilidad de nuestro cuerpo, la abrumadora mezquindad que domina la vida social, la trágica soledad en la que en el fondo vivimos todos, los reveses de la amistad, la monotonía e insensibilidad que trae aparejada la costumbre de vivir.”

“Lo elegante era vivir en la alegría del presente, que es una forma de sentirnos inmortales. Para estar desesperados tenemos toda la eternidad”.

“El arte es el único método del que disponemos para decir ciertas verdades”.