Valoració: 4/5
En aquest llibre, escrit el 1939, Zweig ens situa just abans d’iniciar-se la primera guerra mundial. Centrant la narració en la figura d’Anton Hofmiller, un tinent de cavalleria austríac, l’autor ens narra una història sobre la condició humana, sobre la innocència i el desig, sobre la compassió i la responsabilitat, tocant d’aquesta manera els aspectes principals sobre els quals gira el nostre comportament i, especialment, els nostres sentiments alhora que analitza la responsabilitat sobre els nostres actes, ja siguin realitzats de forma pretesa o involuntaris.
Tot just començar el llibre, Zweig ja demostra novament la seva habilitat per situar-nos en l’Àustria pre-primera guerra mundial fent una reconstrucció precisa i detallada dels personatges, hàbits i ambientació de principis de segle XX. Tanmateix no la recrea de forma carregosa, sinó que la fa apta per a qui té/mostra recel quan se li presenta la lectura d’un llibre clàssic. Cal dir que a l’hora d’escriure els llibres de forma amena, al mateix temps que ben escrita i rica en detalls, Zweig hi mostra una gran destresa.
Així, a partir de la relació fortuïta de l’Anton, principal protagonista de la història, amb la família Kekesfalva formada principalment pel pare, vidu i benestant, i les seves dues filles, Zweig ens explica una història on tot gira al voltant dels sentiments i ho fa introduint-los de forma mesurada, mentre fa néixer en el personatge principal característiques i facultats desconegudes fins a aquell moment. A partir d’aquesta trobada inicial i la relació posterior del protagonista (narrant la història en primera persona) amb la família Kekesfalva, l’autor ens descobreix no només la pròpia família sinó també la història que hi ha darrera d’ella mentre aprofita per descobrint-nos la personalitat del seu protagonista alhora que ho fa ell mateix. A través de la història que viu i relata, el protagonista va descobrint la seva pròpia personalitat, evolucionant com a persona, trobant aspectes desconeguts fins a aquell moment que el sorprenen fins i tot a ell.
Zweig ens parla sobre el desig de complaure, de la necessitat innata de satisfer i alegrar les ànimes tristes, de la compassió com a arma de doble tall, la por a la sinceritat si aquesta ens porta a infligir tristor, la càrrega de les responsabilitat i l’assumpció de les culpes. Ens fa veure com és inherent a l’ésser humà el desig d’animar aquells que sentim propers, malgrat les circumstàncies. Zweig sap com jugar amb el lector, domina l’anàlisi dels sentiments i mitjançant la fina línia que separa l’agraïment, l’estimació, la compassió o la bondat, ens fa analitzar a través del seu text aquest conjunt d’emocions que ens va despertant, també a nosaltres, mentre avancem en la lectura: ens parla de la innocència de l’inexpert, dels sentiments que despertem, no de forma sempre pretesa, i de les nostres intencions que no sempre van de la mà del resultat que n’esperem.
En ocasions té un aire Shakespearià per com tracta les relacions entre les persones i les contradiccions internes en les que s’hi cau. Zweig va teixint magistralment l’escenari com si d’una obra de teatre es tractés, fent-nos conèixer els personatges per, un cop passada la meitat del llibre, deixar anar tot el torrent acumulat. Res es gratuït ni sobrer en la prosa de Zweig. Tot està disposat en el seu adient ordre per tal d’omplir de contingut i detalls l’essència de la seva intenció aparentment simple però en realitat plena de matisos. L’autor té l’habilitat de saber emprar en les seves novel·les les pàgines que la història necessita, ja siguin poc més de 100 en “carta d’una desconeguda” o les més de 400 en aquest llibre.
De tant en tant és necessari tornar als clàssics. I aquest llibre sens dubte ens fa veure el per què.
- Adient per: qui vulgui un llibre que tracti sobre sentiments escrit amb una prosa de molt alt nivell.
- Contraindicat per: malgrat tenir davant un gran llibre, l’etiqueta de “clàssic” fa que el defugi. Una llàstima.
Dades del llibre:
- Títol: La impaciència del cor
- Títol original: Ungeduld des Herzens
- Autor: Stefan Zweig
- Traducció: Joan Fontcoberta
- Nº de pàgines: 424 pàgs.
- Editorial: QUADERNS CREMA
- Llengua: Català
- Any de l’edició: 2010
- Any de publicació: 1939
“Cap culpa no resta oblidada mentre la consciència en tingui coneixement”.
“L’home accepta amb més prompta facilitat el pitjor dels flagells quan sap que cau amb el mateix rigor sobre l’esquena del veí”.
“Aquell a qui el destí colpeja una vegada amb duresa roman per sempre vulnerable”.
“Ens havíem ferit l’un a l’altre sense proposar-nos-ho i temíem cada nova paraula que es digués”.
“Els pitjors mals d’aquest món no són causats per la maldat i la brutalitat,sinó per la feblesa”.
“Tan sols quan un sap que és una cosa també per a d’altres, descobreix el sentit i la missió de la seva pròpia existència”.
“Les nostres decisions depenen de l’adaptació a la condició social i a l’entorn en una mesura molt més gran que no estem disposats a reconèixer. Una part considerable del nostre pensament es limita a transmetre automàticament impressions i influxos recollits molt de temps enrere”.
Títols de l’autor ressenyats en aquest blog: “La impaciència del cor“, “Carta d’una desconeguda“.