Valoració: 5/5
En trobareu la ressenya al blog on col·laboro, a través del següent enllaç:
http://unlibroaldia.blogspot.com/2018/04/wajdi-mouawad-incendios-la-sangre-de.html
Dades del llibre:
Valoració: 5/5
Dades del llibre:
Valoració: 5/5
En trobareu la ressenya al blog on col·laboro, a través del següent enllaç:
http://unlibroaldia.blogspot.com/2017/06/karl-ove-knausgard-tiene-que-llover.html
Dades del llibre:
Valoració: 5/5
Sense paraules. Totes les paraules que em falten per escriure la ressenya d’aquest gran llibre són les que hi posa el seu autor en cadascuna de les frases, en cadascun dels paràgrafs d’aquesta magnífica obra.
L’autor es basa en els records de la seva infantesa fins a la seva edat adulta per elaborar un llibre que és tot un homenatge a la vida, no només a la seva sinó a la que transcorre, en cadascun dels personatges, al bar on va créixer i es va formar com a persona. Però és també un homenatge a les paraules i als llibres, en cadascuna de les seves pàgines.
Narrat en primera persona, l’autor ens explica la importància de les amistats, del sentiment de pertinença a un lloc, a un grup d’amics, a una comunitat. I ens explica les seves passions vitals, ja siguin els llibres i la cultura, les dones, la companyia i també a la solitud. A partir d’una infantesa sense referents masculins, el personatge troba refugi en un bar, però no en el bar en sí com a local, sinó en els diferents personatges que hi viuen, i dic viuen perquè el bar és la seva casa, el seu lloc, allà on pertanyen, allà on no se’ls jutja i on hi troben suport. Allò que la seva vida els pren, el bar els ho torna. El llibre és un clam a favor de la comunitat, de la proximitat entre persones que no tenen perquè tenir-hi un lligam que les uneixi, però que el lloc on coincideixen els fa propers.
Amb un estil elaborat i precís, l’autor ens presenta un personatge que de vegades s’acosta al Holden Caulfield d'”El vigilant en el camp de sègol” però com si fos narrat per Knausgard, pel seu estil directe i per la component autobiogràfica. Però allà on Knausgard hi posa solitud i desànim, Moehringer hi posa companyia i esperança.
Poques vegades un llibre m’entra tan directament als sentiments i fa que hi connecti des de la primera frase. I si ho aconsegueix és més per la seva narració quasi perfecta, brillant, que per la història en sí. Però és gràcies a la narració, que la història et captiva, t’atrapa, t’enganxa i fa que devoris el llibre a una velocitat vertiginosa. Mitjançant la seva prosa de tant alt nivell, l’autor et convida a formar part de la comunitat del protagonista i aconsegueix que et familiaritzis tant amb els personatges com si fossis un més d’ells. I si és així és perquè sap aconseguir el que es proposa: fer un homenatge a un bar on tothom s’hi troba a gust. I això inclou al propi lector.
Benvinguts al bar on hi reposen les paraules i s’hi reconforten les persones. Seieu i gaudiu de la companyia.
Dades del llibre:
“Íbamos para todo lo que necesitábamos. Cuando teníamos sed, claro, y cuando teníamos hambre, y cuando estábamos muertos de cansancio. Íbamos cuando estábamos contentos, a celebrar, y cuando estábamos tristes, a quedarnos callados. Íbamos después de una boda, de un funeral, en busca de algo que nos calmara los nervios, y siempre antes, para armarnos de valor tomando un trago. Íbamos cuando no sabíamos qué necesitábamos, con la esperanza de que alguien nos lo dijera. Íbamos a buscar amor, sexo, o líos, o a alguien que estuviera desaparecido, porque tarde o temprano todo el mundo pasaba por allí. Íbamos, sobre todo, cuando queríamos que nos encontraran.”
“Aunque me temo que nos sentimos atraídos por aquello que nos abandona, nos define aquello que nos acoge”.
“Cada libro es un milagro. Cada libro representa un momento en el que alguien se sentó en silencio e intentó contarnos a los demás una historia”.
“Podía hablar de la esperanza de los libros, de la promesa de los libros. Decía que no era casualidad que un libro se abriera igual que una puerta”.
“Tienes que hacer todo lo que te asuste, JR. Todo. No digo que pongas en peligro tu vida, pero todo lo demás, sí. Piensa en el miedo, decide ahora mismo cómo vas a enfrentarte al miedo, porque el miedo va a ser la gran cuestión de tu vida, eso te lo aseguro. El miedo será el combustible de todos tus éxitos, y la raíz de todos tus fracasos, y el dilema subyacente de todas las historias que te cuentes a ti mismo sobre tí mismo. ¿Y cuál es la única posibilidad que tienes de vencer el miedo? Ir con él. Pilotar a su lado. No pienses en el miedo como en el malo de la película. Piensa en el miedo como en tu guía, en tu explorador de caminos”.
“Escribir es cuestión de adivinar. Cada frase es un tanteo educado, tanto del lector como tuyo”.
Valoració: 5/5
Començar la ressenya d’un llibre de Knausgård no és fàcil, pel gran respecte i admiració que li tinc a l’autor per la complexitat i valentia de la seva obra. Però aquest blog és per compartir opinions, així que començo:
Karl Ove Knausgård segueix en forma en aquest quart volum de la seva biografia. A “Bailando en la oscuridad” narra la història de la seva adolescència, amb l’excepció d’algun petit salt en el temps propi de la narració de Knausgård. Com en la resta de llibres que componen “La meva lluita”, l’ordre en que narra és coses no és cronològic i en aquest llibre se centra principalment en els seus últims anys d’institut i els seus primers d’època post-estudiantil. I cap d’elles decep, especialment la part en la que fa referència a les seves primeres experiències laborals, senzillament brillant.
El títol del llibre és del tot escaient: “Bailando en la oscuridad” conté allò que el llibre proposa: es el naixement del Knausgård adult, del Knausgård que passa d’adolescent (amb totes les inquietuds, inconsciències, immadureses i temors propis de l’edat) al Knausgård adult o, si més no, major d’edat.
La “foscor” no hi és només en el títol sinó també es pot copsar en els paisatges i ambients del nord de Noruega on viu Knausgård en aquesta època; la “foscor” parla també de les pors, d’alguna cosa que ha de néixer en l’interior de l’autor, que hi és latent però no ha sortit encara a la llum; parla de l’inici del despertar del Knausgård adult i parla també de la soledat i els temors a encarar la vida adulta.
I llavors, hi trobem el “ball”, amb el seu màxim esplendor: en les festes, les borratxeres, les malifetes i la consciència. En ella hi trobem el Knausgård més desinhibit, més lliure, més deixat anar, exemplificant en la seva vida el que significa el fet de “ballar”. I la música, sempre present.
Knausgård segueix en forma, potser menys dur i contundent que en els primers dos volums (més en la línia del tercer), però no és perquè la seva narració sigui més fluixa, sinó perquè l’edat de l’autor en el moment narrat fa que la seva vida sigui menys reflexiva o nostàlgica.
Ell ha vingut a “ballar en la foscor”, i nosaltres a gaudir amb ell.
Dades del llibre:
“No vivimos solos nuestras vidas, pero eso no significa que veamos a quienes viven con nosotros”.
“La música evocó de repente la atmósfera de cuando iba a noveno y a primer de bachillerato. Ese espacio enorme, desierto, hermoso pero también solitario en la música, que yo había amado y que ahora descubrí que seguía amando, además de todo lo que había alrededor, todo lo que entonces había sucedido en mi vida, concentrado en esa increíble condensación vibrante que sólo puede producir los sentimientos, Un año entero vivido en un solo segundo”.
Valoració: 5/5
Feia temps que volia llegir un llibre d’Stefan Zweig, considerat un dels grans escriptors del segle XX. Per una recomanació em vaig decantar per aquest llibre i la veritat és que m’ha sorprès molt gratament ja que és difícil aconseguir que una novel·la de només unes 100 pàgines pugui incloure tant contingut.
La història que narra és més profunda del que podria semblar, però la forma en què està escrita la fa molt accessible a tothom. Perfectament escrit, amb el ritme de narració adient i una caracterització dels personatges idònia fa que sigui un llibre que es llegeix d’una revolada i, és més, aconsello fer-ho d’aquesta forma per tal d’acompanyar el personatge en la seva pròpia lectura: si les cartes es llegeixen de seguit, cal fer-ho també amb aquest llibre que no deixa de ser la narració d’una carta i els sentiments que aquesta provoca.
Feu-vos un favor i llegiu-lo, que val molt la pena.
Dades del llibre:
Títols de l’autor ressenyats en aquest blog: “La impaciència del cor“, “Carta d’una desconeguda“.
Valoració: 5/5
Pels qui no sabeu de què va el llibre, us diré que narra la vida d’un dels més gran pianistes des de la seva infància fins a l’actualitat. Dit així, pot semblar corrent o fins i tot avorrit. Res més lluny que això.
La vida de James Rhodes està marcada indubtablement pels abusos que va patir de petit i de com l’han afectat durant la resta de la seva vida. I per explicar-ho, el què fa brillantment l’autor és utilitzar un llenguatge planer, col·loquial i pròxim, per tal que puguis sentir-ne la seva proximitat. Per tant, és un llibre que es llegeix fàcilment, però alhora és un llibre que és difícil de llegir en l’aspecte personal. Inevitablement t’afecta i és per aquest motiu que cal llegir-lo de forma lenta, per poder entrar en la història i intentar entendre els sentiments i sensacions que va tenir el seu autor al llarg de la seva vida. Has d’intentar que la seva història no t’afecti en excés, només el just per poder valorar en el seu màxim grau, l’esforç, valentia i honradesa en que l’autor exposa la seva vida i els seus traumes; hi has de passar prou ràpid perquè no t’afecti gaire però no massa ràpid com perquè t’impedeixi gaudir-lo.
Si heu llegit la ressenya fins aquest punt, és que la història us atrau el suficient com per atrevir-vos a llegir-la. I aquí és on heu guanyat, perquè la història tal i com la narra és intensa, crua però no cruel, se centra en els detalls en la justa mesura per poder veure des de la suficient i exacta distància el que ha estat la pròpia vida de l’autor.
I si heu arribat fins aquí, us diré el què és el llibre: és devastador; et porta des de l’infern més esgarrifós fins a la més gran esperança, de la negra nit fins a la claredat més insultant. T’atrapa, et masega, et destrossa i a l’hora et fa trobar el millor de tu mateix. M’és molt difícil trobar-hi defectes més enllà dels que narra la pròpia història. Perquè en aquest llibre es parla de la vida, de la pitjor de les vides possibles però també del que hauriem de voler aspirar. Parla de lluita, de constància, de resistència, de fortaleses i de debilitats, de pors i alegries, i de febleses. Parla sobre tot allò que tots tenim dins, en major o menor mesura, perquè parla sobretot de la vida i de les persones.
No deixeu de llegir-lo pel que conté, llegiu-lo precisament per això, perquè no us deixarà indiferents. I és precisament això el que hauriem de buscar en l’art, en qualsevol de les seves formes.
Fer-me cas, venceu les vostres reticències i pors, i endinseu-vos en aquesta commovedora història.
“Si no lo recuerdas, elpasado no puede aterrarte”.
“El tiempo es un parachoques. Un espacio de seguridad entre las cosas que pasan”.
“La vergüenza es el legado que dejan todos los abusos; lo que garantiza que no salgamos de la oscuridad; el motivo por el que no se lo contamos a nadie.”
“La verdad es que lo más fácil del mundo es cortar y salir corriendo. De todo, no solo de las relaciones. Así se evita cómodamente asumir la responsabilidad de las cosas, aprender lecciones que son imprescindibles en determinado momento.”
“Sé generoso. Sé generoso todo el rato. Hazlo porque quieres a esa persona, porque es espectacular, porque la adoras y la deseas. Hazlo porque en el fondo sabes que para tí es una puta suerte tener la oportunidad de salir a la calle cuando hace un frío que pela y llueve a mares para comprarle sus flores preferidas”.
Dades del llibre:
Valoració: 5/5
Dades del llibre:
Valoració: 5/5
Dades del llibre:
Valoració: 5/5
Dades del llibre:
Racó Literari 